La sobiranització de l'esquerra catalana

Publicat a Tribuna Catalana 10/12/2012. Un dels canvis de fons de les darreres eleccions ha estat el que hi ha hagut en el si de l'esquerra catalana. Just fins el passat 25N el PSC era el primer partit de l'esquerra en tot tipus d'eleccions.

Sent primer o segon partit del país, sempre de manera clara era el primer partit d'esquerra, com CiU ho ha estat sempre del centre-dreta. Ho era tant, que els altres partits d'esquerra sumats, mai arribaven a la quantitat de vots i escons que tenia el PSC tot sol.

El 25N el PSC va ser el partit més votat de l'esquerra, amb ERC a pocs vots però superant-lo simbòlicament per un diputat. La dada rellevant i absolutament històrica fou que la suma d'ERC, ICV i la CUP van aconseguir 981.000 vots enfront els 532.000 del PSC. Els tres partits de l'esquerra nacional, tots tres d'obediència catalana i partidaris de convocar una consulta si cal sense permís estatal, van fer el sorpasso als socialistes, tot pujant tots tres en vots absoluts i percentatge.

Aquesta diferencia es va donar arreu del país però va ser especialment sagnant a la ciutat de Barcelona on en molts barris ERC, ICV o tots dos alhora van superar als socialistes. En cinc districtes de la ciutat ICV va superar al PSC. Amb casos ben curiosos, al Poble Nou, per exemple, ICV gairebé va doblar als socialistes. El cas més extrem va ser el de vila de Gràcia, conegut pel seu potent associacionisme, tant de tall clàssic com alternatiu. Allí fins i tot la CUP va quedar per davant dels socialistes i la suma dels tres partits d'esquerra nacional va multiplicar per 5,5 el resultats del PSC.



GRÀFIC: Número de diputats al Parlament de Catalunya dels partits d'esquerra (1992-2012)

El vot socialista es desploma també a les zones rurals catalanistes i, en canvi, aguanta en nombre de vots, que no pas en percentatge, als feus de l'àrea metropolitana, com L'Hospitalet o el Baix Llobregat o al Carmel i Nou Barris a Barcelona. Al Baix Llobregat tot i que el PSC per molt pocs vots és primera força davant de CiU, també és superada per la suma dels tres altres partits d'esquerra de manera contundent: 26,3% contra 20,1%.

No sabem si aquesta recomposició de l'esquerra és una anomalia del moment de trasbals que viu el país o bé anuncia una recomposició de fons. Les dades de vot per edat ens mostren que en l'electorat jove i de mitjana edat, aquestes diferències entre l'esquerra nacional i el PSC encara són més grans i que, per recanvi generacional, podria ser que encara s'anessin eixamplant.

Cap a la independència amb lideratge plural i accent social

Publicat a Tribuna Catalana 26/11/2012

Les eleccions d'ahir diumenge han fet una fotografia de Catalunya. Agradi més o menys, sembla ser imatge que representa força bé moltes de les complexitats del país:

1) Un Parlament plural amb set forces polítiques. Des de fa tres legislatures que estan entrant noves forces al Parlament, fet molt poc habitual anteriorment. La societat canvia, noves formes de fer política i el Parlament ho reflecteix. 

2) El sobiranisme és contundent. Mai abans hi havia hagut tant diputats independentistes i sobiranistes al Parlament de Catalunya. Tant en vots, com en diputats existeix una majoria clara. 

3) El procés independentista no es liderarà per CiU en solitari. O hi ha lideratge plural o no hi ha procés. 

4) Hi ha hagut una recomposició històrica a l'esquerra catalana. Fins avui el PSC superava sempre la suma d'ICV i ERC. Des d'avui la suma d'aquestes dues forces més la CUP, gairebé dobla els resultats dels socialistes i ja frega el milió de vots. 

5) L'espanyolisme creix i es consolida sota diverses formes. L'alça de la participació ha engruixit directament a l'electorat de C's i PP en les zones de vot més espanyolista. El federalisme com a opció intermitja perd pistonada. 

6) Tot sembla indicar que una part de l'electorat de CiU de les zones on tenia menys vot i d'electorat nacionalista ha desertat del partit. En canvi, a les zones de votant sobiranista l'electorat ha premiat l'aposta de CiU. Tenim un país una mica més dual. Caldrà analitzar amb detall fins a quin punt els inputs mediàtics de les televisions espanyoles poden haver condicionat les actituds enfront del procés. 

En definitiva, molts experts deien que de cara a l'exterior era molt bo personalitzar l'envit independentista en un líder, i que Artur Mas, per les seves característiques era la persona idònia. Però el que podria ser el més "adient" per al "procés perfecte" potser desdibuixa la fotografia real del país. 

Un país enfangat amb la crisi, en vaga general contra les retallades, amb una tradició independentista que ve de lluny i que l'onze de setembre no es va manifestar a favor de Mas, sinó a favor de la independència. El mandat del poble és ben clar: un procés independentista més plural i amb més accent social.

Sobre la CUP, d'on venen qui són?

La CUP ha arribat al Parlament amb 3 diputats, però què és la CUP? d'on apareixen aquestes candidatures? Doncs existeixen avui com a mínim 3 llibres que en parlen, realitzats per militants o simpatitzants.

Un primer llibre personal del cantant Francesc Ribera (Titot) , actualment regidor per la CUP a Berga.
Entestat en la independència. Raons de la meva militància a la CUP (Ara llibres, 2008)

Un de recent de l'Albert Botran, historiador i membre del Secretariat Nacional de la CUP.
Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions El Jonc, 2012).

I encara un de més recent de l'escriptor De Julià de Jódar i del periodista David Fernandez acabat de ser elegit diputat al Parlament, com a independent encapçalant la llista de Barcelona.
Cop de CUP. Viatge a l'ànima i a les arrels de les Candidatures d'Unitat Popular (L'Arquer, 2012)
Bloc del llibre amb material inèdit:

A part d'aquests tres llibres el 2007 vaig escriure L'esquerra Independentista avui (Columna). Bloc del llibre. En el llibre dedico un capítol a la CUP i sobretot explico l'entorn de l'espai d'Esquerra Independentista d'on en va sortir. Vist uns anys més tard, cobra especial interès el capítol dedicat a la relació amb els moviments socials alternatius.

Lloc web de la CUP: http://www.unitatpopular.cat/

ERC 10+3+3+3: segona força

Publicat a Tribuna Catalana 15/11/2012. Què hauria de passar perquè ERC fos segona força al Parlament? que el PSC confirmi la seva caiguda per sota dels 20 diputats i que el PP quedi estancat al seu nivell actual. Les dos tendències les pronostiquen les enquestes. El PSC perd per tot arreu però el desgavell final dependrà de què faran el terç dels seus exvotants avui encara indecisos.

Un possible ascens del PP es veu aturat per la tendència a l'alça de Ciutadans i sobretot pel desencís conservador arreu de l'estat degut a l'allargament de la crisi. Es podria donar el cas, que tot i no obtenir els 23 diputats de Carod del 2003, per incompareixença del PSC, Junqueras fos el nou cap de l'oposició.

Per poder quedar segon, ERC hauria d'obtenir entre 9 i 10 diputats per Barcelona, que moltes enquestes ja pronostiquen i a més, obtenir-ne 3 a totes les altres tres circumscripcions. Això pot venir de molt pocs vots. ERC depenent de la magnitud del seu creixement podria sumar o perdre quatre diputats de cop i ballar, per exemple, entre 15 i 19 escons.

A Tarragona i Lleida ERC es va quedar el 2010 amb un sol diputat però molt a prop del segon. Totes les enquestes els asseguren còmodament els dos diputats i en el percentatge de vot estimat s'està relativament a prop d'aconseguir el tercer, que l'enquesta del CIS ja pronostica per Lleida. En canvi, a Girona ERC va tenir 2 diputats el 2010 però els va obtenir per pocs vots de diferència. La previsible pujada dels republicans el pot fer quedar-se a tocar del tercer diputat o a aconseguir-lo per molt poc.

Les enquestes també ens donen informació sobre entre quins partits estan dubtant els indecisos. ERC té frontera amb molts partits però segons el baròmetre del CEO la majoria dubten entre ERC i CiU. Per aquests, els missatges de campanya i les darreres enquestes poden ser rellevants per decidir el vot. En els propers dies s'intensificarà encara més la lluita d'argumentaris sobiranistes: Per la banda de CiU s'insistirà en les bondats de la majoria absoluta per reforçar el lideratge del procés, i per la banda republicana en la potència de la imatge del president del país i el de l'oposició, anunciant plegats al món, la voluntat de fundar un nou Estat.

Quatre claus electorals per accelerar el procés independentista

Publicat a Tribuna Catalana 7/11/12

El proper Parlament català pot escriure una de les pàgines més vibrants de la història del nostre país. Els resultats poden desencadenar, molt més aviat del que molts preveien, un procés independentista. La nit del 25 de novembre hi ha quatre claus electorals que poden ser decisives per a l'acceleració d'un procés que serà observat amb lupa per tot el món. La primera és el nivell de participació.

En unes eleccions tant transcendents és important que la participació sigui alta, que superi com a mínim la de les darreres convocatòries, situada al voltant del 60%. Una participació baixa afebliria la legitimitat del Parlament tant internament com a l'exterior. 

La segona és el resultat de CiU, que ha fet una aposta molt forta per liderar el procés amb el president Mas al capdavant. L'amenaça de no anar fins al final si no té majoria absoluta es podria girar en contra si tot i obtenint un gran resultat es quedés a les portes dels 68 diputats tal com assenyalen la majoria d'enquestes. En tot cas, el creixement de CiU, per sobre dels 62 diputats actuals esdevé molt rellevant. 

La tercera clau és l'existència d'una còmoda majoria sobiranista. Això és el nombre de diputats partidaris de convocar un referèndum per l'autodeterminació per la propera legislatura, encara que sigui sense permís estatal. És una xifra molt rellevant, sobretot si s'aconsegueix augmentar els 84 vots que va registrar la resolució del Parlament del 27 de setembre a favor del referèndum. De cara a l'exterior és important superar els 81 diputats (3/5 parts) i encara millor els 90 diputats (2/3 parts) majories que s'utilitzen a molts Parlaments per a les votacions més rellevants. Les darreres enquestes donen a la suma de CiU, ERC i ICV xifres entre els 90 i els 95 diputats. 

Finalment, la darrera clau és saber qui ocuparà el segon lloc. Està molt disputat entre PSC, PP i ERC. Fins i tot ICV podria acostar-s'hi. Les darreres enquestes donen PSC en segona posició però reculant cada setmana, i ja el situen per sota els 20 diputats. ERC, defensarà en campanya la necessitat de ser segon jugant amb la imatge de l'acord entre el president i el cap de l'oposició per convocar el referèndum. Els republicans confien en que les enquestes els donen una "intenció directa de vot" molt més alta que al PP i PSC. 

Hi ha també altres factors ben interessants en aquestes eleccions com són els canvis històrics que es preveuen en la correlació de forces d'esquerra o la possible irrupció o consolidació de petits partits que dibuixarien un Parlament encara més representatiu de les diferents tendències socials. Aquests altres factors probablement seran més rellevants com a indicis de com podria ser el futur sistema de partits de la República Catalana, que no pas per frenar o accelerar el procés de crear-la.

CUP, SI, el 3% i el vot útil a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana el 31/10/2012.En el nostre sistema electoral existeix la barrera del 3%. Això vol dir que només poden obtenir representació aquells partits que superen el 3% de vots vàlids en aquella circumscripció. En aquesta convocatòria, pel nombre d'escons en joc, aquesta barrera només afecta Barcelona, on s'elegeixen 85 dels 135 diputats al Parlament. 

En les eleccions de 2010 el cost del diputat en vots el va marcar el darrer diputat d'ICV, amb 24.193 vots. Això  vol dir que cada "pack" de 24.193 vots sumaria un diputat. Així, arrodonint a 25.000 vots, un partit amb 75.000 vots obtindria 3 diputats i un amb 200.000 vots, 8 diputats. Tal i com es pot veure a la taula (Resultats partits minoritaris Parlament circumscripció de Barcelona 2010) la barrera del 3% va tenir una única conseqüència el 2010: que Plataforma per Catalunya quedés a zero diputats en comptes de sumar-ne dos.

Dins el camp independentista alguns electors viuen amb un cert neguit la profusió de candidatures i la barrera del 3%. Molts d'aquests electors tenen el seu vot molt decidit però d'altres els agradaria assegurar-se que el seu vot tindrà "utilitat" i miraran amb lupa tots els sondejos. Les darreres enquestes pronostiquen que la CUP i Solidaritat podrien obtenir aproximadament un 2% a Barcelona.

Si això es confirma s'arribarien a "perdre" fins a 4 diputats independentistes. Uns dedueixen que cal deixar de votar aquests partits i concentrar el vot a ERC o a CiU. En canvi, per d'altres, cal donar una empenta a aquestes dues forces perquè, en cas que entrin al Parlament, aconseguirien de cop entre 4 i 6 diputats.

Si estiguéssim segurs que aquests partits estan ratllant el 2,9% i disposéssim d'una central de repartiment del vot independentista, podria ser una bona opció distribuir aquest vot racionalment. Però ─i sortosament─ el vot és lliure, i encara més sortosament: no sabrem què votarà la gent fins el 25 a la nit. 

Com que no sabem si aquestes forces estan gaire a prop del 3% o més aviat a prop del 2%, qualsevol apreciació sobre aquest debat estarà viciat d'entrada. Només cal veure qui fa la recomanació per a endevinar a qui se'ns suggereix votar. En campanya electoral, demanar el vot per a la pròpia candidatura amb arguments de política ficció és del tot legítim, només faltaria. 

Però potser no cal alarmar-se tant. Que Solidaritat i CUP es quedin amb 60.000 vots a Barcelona, a dia d'avui és un escenari força probable. Però, si això passés, seria un desastre de grans dimensions pel futur del país? Doncs no ho sabrem fins a la nit electoral. Haurem de mirar quins hauran estat els partits beneficiats. És a dir: a qui s'ha atorgat els quatre darrers escons assignats a la circumscripció de Barcelona. Seria molta casualitat que tres d'ells anessin a parar a C's, PP i PSC. El més probable és que dos o tres d'aquests escons els recuperin partits pro-referèndum.

Què votaria Maria Mercè Marçal?

Aquesta tarda en Roc Casagran ha fet un tweet inofensiu preguntant-se què votaria avui Maria Mercè Marçal. Ja que ens hem dedicat a estudiar l'Herència del PSAN he entomat el repte de fer una mica de política ficció. Evidentment és impossible saber-ho, les trajectòries polítiques de les persones, tal i com es veu al llibre, són ben variades i fan viaranys a vegades insospitats.

Maria Mercè Marçal (1952-1998) va militar al PSAN a la transició i posteriorment a Nacionalistes d'Esquerra (Nd'E). Va participar a les llistes electorals del BEAN (1979 Lleida), del PSAN (municipals 1979 Sant Boi de Llobregat) i de NdE (1980 Lleida). La poetessa va destacar per aportar el punt de vista de l'alliberament de la dona a l'independentisme català. D'ella són els famosos versos que han esdevingut icona, fins i tot en forma de merxandatge, en l'independentisme d'esquerres.

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Per calibrar la magnitud del fenomen  una cerca a google amb l'expressió "tres voltes rebel" dóna 69.500 referències!. Aquest versos han estat assumits per aquells que creuen que la independència sola no és res, sinó que ha d'anar unida a l'alliberament social i, afegeix ella, de gènere. I avui què votaria? Només fer la pregunta segur que la gent de la CUP, d'ICV, d'ERC i de SI, dirien al moment "A nosaltres, és clar!".

Marçal ha estat molt reivindicada pels grups de l'Esquerra Independentista que avui donen suport a la CUP. En són la prova Centre de Documentació Maria Mercè Marçal  de memòria històrica de l'Esquerra Independentista o els múltiples suports gràfics que podem trobar a internet com aquest mural de Maulets ponent,  aquestes jornades de la CAJEI o aquest recull de documents d'Endavant. Si depengués pel grau de reivindicació de la seva figura avui hauria de votar la CUP.

Però si fem una mica d'anàlisi de l'evolució de la seva generació ens sembla que això fora poc probable. De fet, la gent que van crear Nacionalistes d'Esquerra l'any 1980, molts provinents del sector més moderat del PSAN, després van tendir majoritàriament cap a ERC o ICV. Van ser l'excepció els militants de Nd'E que van anar a parar a l'MDT i Terra Lliure, espai d'on beu ideològicament la CUP. Mirant la llista electoral de Nd'E de 1980 trobem noms com Jordi Carbonell, Josep Huguet, Ignasi Perramon, Francesc Codina, Josep Lluís Carod-Rovira (per cert, què votarà el Carod el 25N?), Ernest Benach, que han destacat a l'òrbita d'ERC. I també trobem gent com Joan Armet, Josep Maria López Llaví, Jordi Coca o Jordi Gutiérrez que avui estan a ICV. Tot i quedar-se sense representació, fou aquella una llista plagada d'intel·lectuals com Josep Espinàs, Tísner, Oriol Pi de Cabanyes, Jaume Fuster o fins i tot Lluís Llach, que el #25N dóna suport a ERC. Tot i que NdE es va integrar formalment a ICV quan ja es deia l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, ERC n'ha reivindicat sempre el llegat, per exemple en aquest llibre que us podeu descarregar: Nacionalistes d'Esquerra (1979-1984) publicat per la Fundació Irla.

Per generació el més probable és que fos propera a ICV o ERC, encara que si avui fos més jove potser per trajectòria personal podria encaixar amb la CUP. Podem suposar també que no estaria a Solidaritat, ja que els hereus de la sigla PSAN que ara hi donen suport, és el sector que a l'any 80 no va anar a Nd'E.

Però és clar, tot això no deixa de ser suposar i suposar. Tornem a fer un cop d'ull a la llista electoral de NdE de l'any 1980 i hi veiem en el segon lloc de la llista de Barcelona una altra reconeguda militant feminista. Sorpresa! és Magda Oranich després de passar per ICV va acabar sent regidora per CiU a l'Ajuntament de Barcelona. És un cas d'evolució política poc comú però tant real com qualsevol altre! Continuem mirant, qui deu ser Santiago Vilanova, cap de llista per Girona? el dirigent d'Alternativa Verda, ara a les llistes de Solidaritat per Barcelona el #25N.

Aquest post és una simple reflexió sobre trajectòries polítiques globals. Els que van conèixer la Maria Mercè els anys posteriors a la seva militància política, quan es va centrar més en les reivindicacions feministes i en la vida cultural, segur que podran donar moltes més pistes de què podria votar el dia 25!.


Més sobre Maria Mercè Marçal 

L'herència del PSAN a Facebook.

L'independentisme davant les eleccions més transcendents

Publicat a Tribuna Catalana el 15/10/2012

Finalment ja sabem les candidatures que hi haurà en l'espai pròpiament independentista per al 25N: ERC, Solidaritat i CUP. Reagrupament dóna suport a CiU i Laporta recomana el vot per a CiU i ERC a la vegada.

Totes les enquestes publicades donen una recuperació per a Esquerra, després de la caiguda del 2010, però encara no se sap l'abast real d'aquests ascens. Junqueras té un partit pacificat i és el segon candidat al Parlament més valorat, només per darrera de Mas. Les fugues de vot cap a CiU quedaran cobertes per votants provinents d'altres forces i també de l'abstenció.

Molt més difícil de predir són els resultats de la CUP i Solidaritat. En el cas de la circumscripció de Barcelona l'escull important és superar la barrera del 3% per obtenir representació, que amb una participació alta seria superior als 70.000 vots del 2010.

Solidaritat tindrà espai als TN i presència en possible debats ja que té representació parlamentària i també compta amb un important activisme a les xarxes socials. La seva oferta, però, pot quedar atrapada entre CiU, ERC i la CUP. El 2010 CiU no defensava l'Estat propi, ERC estava dessagnada per escissions i la CUP no es presentava. Si fa uns mesos semblava segura la seva presència al Parlament, avui ja no es pot dir el mateix.

La CUP s'estrena a les eleccions al Parlament i no disposarà del ressò dels parlamentaris; haurà de suplir amb il·lusió i treball de carrer la seva campanya. La CUP intentarà buscar els vots de l'esquerra alternativa a l'abstenció però per més agitació i campanya de proximitat que facin, fins que no sigui detectada a les enquestes amb intenció de vot directe no tindran cap possibilitat.

En aquests moments a l'espai pròpiament independentista hi ha una altíssima mobilització i donada l'oferta existent, algunes desenes de milers d'electors estan esperant el desenvolupament de la campanya per acabar de triar el seu vot. Programa, il·lusió i possibilitats reals de presentació seran alguns motius per decantar-se.

Però el futur de Catalunya no dependrà d'aquests milers indecisos sinó sobretot d'altres espais de vot més poblats que s'enfronten a la decisió de donar suport als "partits del referèndum", on incloem també a CiU i a ICV. Les diferents enquestes publicades els darrers dies apunten traspassos de vot rellevants. Mentre la frontera PP-CiU sembla quedar bastant estancada, no és així en les altres.

El PSC podria perdre cap a l'abstenció, CiU, ICV i ERC. ICV en guanyaria del PSC però en perdria cap a ERC, i aquests en guanyarien d'ICV i el PSC i en perdrien cap a CiU. En resum, el traspàs de PSC a CiU, fent marrada sovint per ERC i ICV. L'altra gran protagonista de la nit electoral serà l'abstenció diferencial ja que la mobilització dels graners de vot catalanista serà realment extraordinària.

En record de Martí Gasull

Fa pocs dies va morir l'amic Martí Gasull tot intentant aconseguir el somni de pujar el cim del Manaslu (Himàlaia). Amb en Martí havíem compartit moltes passions i aficions, al col·lectiu l'esbarzer, a la Plataforma per la Llengua, a la coral Sinera i també fent nombroses excursions pel Pirineu.

He escrit aquest article sobre el seu compromís nacional: Martí Gasull, a tocar del somni
També us recomano el recull de totes les publicacions que han aparegut als mitjans de comunicació des de la seva mort, que ha recopilat l'amic comú Guillem Carbonell.

#11s2012. La centralitat de l'independentisme

Publicat a Tribuna Catalana el 12/9/2012. Fa anys que parlem d'esglaons històrics del moviment independentista. Aquest procés d'acumulació de forces, que s'ha anat accelerant els darrers temps, va viure ahir un salt qualitatiu i va deixar obsolet per sempre més el recurs a la manifestació. No caldrà organitzar-ne cap altra i, si cal tornar a mobilitzar-se, caldrà buscar noves fórmules.

Aquest salt qualitatiu situa l'independentisme ocupant la centralitat política del país. S'hi arriba degut al context polític i la incomprensió i recentralització del govern de l'estat, però també per la pròpia dinàmica del moviment que s'ha adaptat a les circumstàncies.

L'independentisme, ara hegemoni en el catalanisme polític, ha organitzat una manifestació gegantina que té un valor afegit. No ha estat la reacció a un fet puntual sinó que ha estat fruit d'una planificació i d'un full de ruta. Això és històric, tant o més que la brutal assistència.

Fins ara les tres grans manifestacions sobiranistes eren per respondre a agressions espanyoles puntuals (retallada política a Estatut, caos infraestructures i retallada del TC a l'estatut). Tres grans manifestacions que van preparar el terreny mental perquè aquesta s'arribés a convocar.

El sobiranisme ha arribat a un grau important de maduresa. La creació sense pressa, però sense pausa, de l'Assemblea Nacional s'ha fet guanyar el respecte de totes les famílies de l'independentisme i sembla haver tallat de soca-rel les clàssiques escissions de del moviment. I és que la paraula clau és la complicitat. Quan l'important és que funcioni el conjunt, no pas sortir a la foto o ser el protagonista, és quan es produeix la conjunció de tots els astres. Uns organitzen i els altres col·laboren renunciant al protagonisme.

Diversos mitjans estrangers ahir explicaven que el gran èxit havia estat aglutinar la pràctica totalitat dels sectors de l'independentisme, que aquí com arreu, es presenta habitualment dividit. També els partits polítics, de grat o per força, han cedit protagonisme. Tot i la seva destacada presència, els símbols partidistes van passar desaparcebuts a la manifestació tapats per aquesta gran icona popular que és l'estelada. Els ciutadans veuen en l'estelada el símbol de la independència però també una bandera d'orgull civil que sobrepassa qualsevol adscripció partidista

Recorregut manifestació 11 setembre 2012

La convocatòria oficial de la manifestació independentista "Catalunya un nou Estat d'Europa" és a Passeig de Gràcia / Gran Via a les 18.00. Allí hi haurà la pancarta inicial. Els diferents partits i organitzacions estan convocant els seus seguidors en els diferents trams del Passeig de Gràcia cap amunt (a l'alçada de Diputació, Aragó, València, Mallorca...) que és on s'acumularà la gent. L'organització demana que la incorporació a la manifestació es faci pels jardinets de Gràcia i vagi omplint el Passeig. La capçalera girarà per Gran Via i baixarà desseguida per Pau Claris / Urquinaona i farà tota la Via Laietana de baixada. Al final girarà a l'esquerra on acabarà el recorregut davant del Parlament (Avinguda del Marquès de l'Argentera).  

Més informació Viquipèdia: 

Alguns consells pràctics:

1) Disfruteu de l'ambient previ de la manifestació. L'aproximació a la manifestació des dels carrers pròxims una estona abans acostuma a ser un dels moments més intensos. Després caminar, desfilar, serà més complicat ja que serem molts i caldrà armar-se... de paciència. 

2) Entre les 18.30 i les 19.15 serà el moment en què encara ningú haurà marxat a casa i els que fan tard ja hi seran. Per tant, serà l'hora del recompte! cal que en aquella estona tothom estigui proper als carrers del recorregut, fora dels bars, i saludant als helicòpters de la premsa! Només faltaria que no us comptéssin :-)

3) Pot ser útil durant la manifestació seguir (si hi ha cobertura...) els següents usuaris de twitter.

@assemblea @seguretat11s per saber com s'està desenvolupant tot plegat.

4) Com que el crit IN-INDE-INDEPENDÈNCIA està molt saturat, caldrà alternar-lo amb d'altres de nous. Us recomano aquesta proposta que teniu en el vídeo de sota, que està tenint molt d'èxit. Què vol aquesta tropa? UN NOU ESTAT D'EUROPA!! Què vol aquesta gent? CATALUNYA INDEPENDENT!

Podeu consultar en aquest mateix bloc: 

• Post sobre els principals enllaços de la manifestació
• Posts sobre manifestacions

La manifestació a punt! només falten els balcons de Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana, el 5/9/2012
Quan l'Assemblea Nacional Catalana va convocar una manifestació per la Diada, més d'un va respondre amb escepticisme. Per què una manifestació? Si ja se n'havia fet una de ben gran el 2010 i, en principi, no es podria superar ja que, sent explícitament independentista, rebria menys suport...

Amb uns mesos d'antelació ja es podia preveure que la manifestació només seria un èxit si lidera tota l'activitat de la Diada, sempre plena d'activitats, i si alhora és notícia als grans mitjans de comunicació ja que, gràcies a aquests, la ciutadania se sentiria convocada.

A pocs dies de la manifestació es pot afirmar que la convocatòria serà tot un èxit. En primer lloc, per l'important suport que ha rebut i perquè ha monopolitzat les activitats de la Diada. Gairebé totes les organitzacions han adaptat les seves convocatòries a la manifestació.

En segon lloc, perquè des de mitjans d'agost la manifestació ha estat notícia constant. Tant, que fins i tot els no independentistes no se la volen perdre i busquen arguments de tot tipus per poder-hi treure el nas. Enguany, la polèmica no és qui encapçalarà la manifestació, sinó de quina manera es justifiquen les absències.

Ara mateix, el suport a la concentració és enorme a les xarxes socials. Tant Twitter com Facebook bullen d'actes de suport a l'Assemblea i a les idees independentistes. Però allò que destaca més és la impressionant mobilització prèvia que hi ha a moltes comarques de fora l'àrea metropolitana. A part de la mobilització de busos i trens, es noten vibracions noves que semblen el preludi d'alguna cosa molt gran.

Aquesta efervescència es visualitza sobretot en la fal·lera de l'estelada que apareix penjada per tot arreu i en multitud de formats. Hi han ajudat les Festes Majors d'agost i també les mobilitzacions prèvies de la Marxa per la Independència. Algunes previsions asseguren que molta gent que no va ser-hi el 10J o que "mai no ha anat a una manifestació" podria venir. Si aquestes expectatives es concretéssin, estaríem davant, no de la major manifestació independentista de Catalunya, com pretenien els organitzadors, sinó d'una de la manifestacions més importants de la història d'Europa.

Entretant, Barcelona, atordida per la calor del darrer agost i encara mig de vacances, fa els tímids passos per engalanar-se per rebre dimarts tot el país. Probablement entre avui i demà passat, els balcons de la capital catalana es posaran a to amb els de la resta del territori per mostrar a tot el món la senyera amb l'estel solitari de la llibertat.

Manifestacions massives a Barcelona (1)

Sense cap pretensió científica, però basant-me en aquella fantàstica tècnica d’investigació anomenada “observació participant", analitzo com van avançar cinc grans manifestacions realitzades a Barcelona la darrera dècada. Les he agrupat en 3 models tenint en compte la semblança del recorregut, el nombre d’assistents i la facilitat que van tenir per avançar.

a) Model CAMP PER CÓRRER. Dret a Decidir (18/02/2006). De la plaça d’Espanya fins la plaça Catalunya per la Gran Via. Gran acumulació de gent a la sortida però la capçalera comença a caminar ràpidament sense cap obstacle. Els manifestants ocupen els carrils centrals de la Gran Via, els laterals i les voreres. Tot i que la cua tarda una mica a sortir, és la única de les cinc manifestacions on tothom pot arribar tranquil•lament a al final.

b) Model EMBUT DE VIA LAIETANA. Contra l’Europa del Capital (16/03 2002) i Dret a decidir infraestructures (1/12/2007). Es convoca a la plaça Catalunya i es baixa per Via Laietana, després una gira a la dreta i l’altra per l’esquerra. En els dos casos la marxa baixa ràpidament per Via Laietana i molta gent s’hi incorpora per plaça Urquinaona, avançant els blocs de partits i organitzacions que queden atrapats al carrer Fontanella. En ser la Via Laietana relativament estreta (comparat amb Pg. de Gràcia, Gran Via o Pg. Sant Joan), la majoria dels blocs amb pancarta hauran d’estar molta estona aturats esperant. En el cas de la marxa antiglobalització no podran desfilar degut a incidents a Pla de Palau. En el cas de la marxa sobiranista, després d’una llarguíssima espera, podrà acabar tothom el recorregut.  

c) Model COL•LAPSE TOTAL. No a la Guerra (15/02/2003) i Som una nació - Nosaltres Decidim (10/07/2010). Convoquen al Pg. de Gràcia fins plaça Tetuán, per Gran Via. Són dues “manis-monstre” amb desenvolupament també molt semblant. La massa col•lapsa el recorregut abans de començar (carrils centrals, voreres i laterals) i la capçalera no pot avançar. Gairebé totes les pancartes que s’han col•locat al Pg. de Gràcia no es poden moure fins que decideixen plegar després d’hores. Tot i la llarga espera força manifestants aconsegueixen completar el recorregut baixant lentament pels laterals del Pg. de Gràcia o per carrers paral•lels fins a la cruïlla amb Gran Via. En canvi els partits i organitzacions, situades al tronc central del Passeig amb pancartes pròpies, queden immobilitzats tota l’estona.

Al proper post, les interpretacions!

11 setembre 2012 els enllaços bàsics

Assemblea Nacional Catalana: http://assemblea.cat
Marxa per la independència: http://marxa.assemblea.cat
Informació autocars manifestació 11s Barcelona: http://marxa.assemblea.cat/?q=autocars-reserves

Òmnium: http://www.omnium.cat  
Festa per la Llibertat: http://11setembre.omnium.cat
Associació de Municipis per la independència: http://www.municipisindependencia.cat
Marxes de torxes: http://www.marxadetorxes.cat

Especial diari Ara: http://www.ara.cat/especials/onzesetembre2012
Punt d'informació permanent de Nació Digital: http://www.naciodigital.cat/noticies/466
Vilaweb: http://www.vilaweb.cat   
Tribuna Catalana http://tribuna.cat
Directe!cat: http://www.directe.cat
El Punt Avui. Canal Catalunya vol viure en llibertat 

Seguiu l'actualitat de totes les piulades de twitter amb el hashtag  #11s2012
Pàgina on apareix fotos d'Instagram i tweets relacionats amb l'acte http://11s2012.cat/
Esdeveniment oficial Facebook: http://www.facebook.com/events/321565527936811

Maulets, punt final

Publicat a Tribuna Catalana, 4/7/2012. 

Recentment s'ha anunciat la creació de l'organització juvenil Arran, fruit de la fusió, després d'un llarg procés de confluència, de Maulets i la CAJEI. Aquest fet, de retruc, suposa la desaparició de Maulets, organització que durant vint-i-cinc anys ha escrit moltes pàgines de la història de l'independentisme català.

Maulets va néixer a finals dels 80 a redós de la fracció de l'MDT controlada pel PSAN i en els primers anys va fer pinya amb el projecte Catalunya Lliure. Quan aquest es va dissoldre, Maulets va desfer-se de la tutela del PSAN i va continuar com a organització juvenil.  Durant molts anys quan els joves es feien grans i abandonaven Maulets, no tenien cap organització de referència on afiliar-se.  

El mèrit de Maulets, que va fusionar-se amb les JIR el 1998, rau en haver pogut mantenir-se molt de temps sense referent adult. Després de la llarga travessa del desert, provocada per les escissions dels 80 i per les fuges cap a ERC, Maulets es va anar trobant que dins l'espai de l'Esquerra Independentista (o independentisme revolucionari) s'anaven consolidant altres organitzacions. Així, en els darrers anys, molts maulets dels 90 i 2000 són avui les ànimes de la CUP als seus municipis.

Durant la seva trajectòria l'organització juvenil ha estat un referent important de l'independentisme i ho ha sigut a través de dotzenes d'assemblees locals escampades arreu dels Països Catalans. Maulets va ser el corcó de bastants ajuntaments que no sabien com desfer-se d'aquells activistes omnipresents. Militants que combinaven una certa agressivitat contra les institucions amb una frescor comunicativa ben constatable en els nombrosos cartells i adhesius que van editar. 

Així, durant una bona colla d'anys, les imaginatives campanyes ecologistes i de defensa de la cultura popular s'alternaven amb les habituals referències antirepressives i d'apologia al combat. Aquesta imatgeria maulet tant prolífica ha format part de la socialització política de milers de joves catalans. L'independentisme, avui majoritari, deu molt a la feina de base que al llarg dels anys han fet organitzacions com la que aquesta setmana s'ha refundat.

Els tres palaus criden independència

Fa pocs dies s'han succeït uns fets que fins fa poc temps serien excepcionals però que ja comencen a ser normals. Es tracta de concentracions de tipus cultural i esportiu, no pas polític, que acaben amb la pràctica totalitat del públic cridant "Independència" a una sola veu. Casualitat? Tendència?
En pocs dies "Tres Palaus" representatius de la societat catalana han marcat el camí. El divendres 8 de juny en el concert de les "Les nostres cançons contra la Sida" va ser al Palau Sant Jordi. Tal i com es pot veure en aquest vídeo, després de la vibrant actuació de Llach, Guardiola i Pérez Cruz interpretant "Ara mateix" de Martí i Pol, el Palau en ple va esclatar: "Independència".

El dijous següent va ser el torn del Palau de la Música en l'acte més seriós d'Òmnium, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Després del cant dels Segadors interpretat pel públic i l'escolania de Montserrat que homenatjava el pare Massot, tot el Palau va cridar "Independència". Habitual en un acte d'Òmnium... ? No! En actes polítics d'Òmnium ja havia passat però mai abans en la solemnitat del lliurament del Premi d'Honor."

Finalment el Palau Blaugrana, a la final de la Lliga Endesa de bàsquet el 16 de juny. En acabar el partit, tot el Palau Blaugrana sencer, no només la grada jove, va retronar "Independència". No era un partit de la selecció catalana, on ja és normal fer-ho, sinó un partit del Barça i retransmès per Televisión Española en directe. Són tres palaus importants per Catalunya, ara caldrà veure si el clam del poble és escoltat en el Palau més important del país: el de la Generalitat.

Seguim buscant l'herència del PSAN arreu del país!

Continuem la ronda de presentacions. A cada una d'elles apareixen antics membres del PSAN, el partit que desperta passions!. Herència ben repartida n'estem trobant a ICV, ERC, PSAN, CUP... El llibre i la tesi estan tancats... però cada dia m'aporten noves dades, anècdotes i interpretacions!

A Sant Boi, vaig presentar el llibre amb l'Enric Garcia a la secció local d'ERC. L'Enric, antic membre del PSAN i l'MDT, que va ser regidor durant 8 anys per ERC a Sant Boi, ens va explicar la vivència d'una de les cèl·lules del PSAN, on hi coincidia un obrer del metall com ell mateix, amb intel·lectuals com la poetessa Maria Mercè Marçal Marçal que havia residit a la població. El "Pla de Llobregat", amb presència important també a Gavà i  El Prat, va ser una comarca de forta implantació. La "marxa del Llobregat" va aparèixer també a la conversa.

La següent presentació va ser a l'Espai Vilaweb de Barcelona i  la van organitzar el hereus directes: el PSAN. Tot i que no els fa gaire gràcia el títol del llibre (El PSAN és ben viu!) estan ben contents amb el debat que genera. Van ser a la taula Sofia Lozano, Salvador Balcells i el dirigent del PSAN Josep Guia que em va convidar a presentar el llibre properament a València. Guia va defensar l'estratègia de "Front Patriòtic" que el PSAN defensa des de 1986 i el suport actual a Solidaritat. A primera fila l'amfitrió Vicent Partal que havia militat també al PSAN a València. De l'acte en podeu veure aquest vídeo resum elaborat per VilawebTV. Si heu de comprar el llibre a Barcelona, un dels millors llocs per fer-ho és a l'Espai Vilaweb, que ha obert recentment una botiga a les tardes amb llibres i productes de la terra.

A Sant Cugat, em va presentar en Guim Pros, ànima del Terra Dolça i regidor de la CUP. Entre els assistents, representació de totes les ànimes de l'independentisme. Des d'una militant fundadora del PSAN, que havia passat pel FNC i posteriorment pel PSUC, fins a una persona gran, acabada de convertir-se a l'independentisme gràcies a l'enuig amb el PP i no pas a la feina feta pels independentistes!. Bon debat sobre la presència del PSAN en el moviment obrer i sobre els antecedents republicans del socialisme independentista. Podeu escoltar uns àudios de l'entrevista que em va fer Cugat.cat sobre la significació del PSAN.

#novullpagar: Preparant el dia D

La campanya #novullpagar la promou el català emprenyat que espontàniament i amb l'ajuda de xarxes socials es planta. Com les consultes, no és fruit de cap decisió premeditada en un full de ruta. És original, en això el catalanisme darrerament està molt fi.

Els partits s'hi apunten i entre els ciutadans i les xarxes socials, la decisiva complicitat de mitja dotzena d'actius diaris digitals independentistes.

D'entrada el #novullpagar pot semblar insolidari, no vull pagar el meu estat del benestar, no vull pagar les prestacions. Algú podria interpretar com una crida ultraegoista a no pagar en la línia de demanar un estat menys intervencionista. També pot semblar que, més que un enfrontament al centralisme espanyol, és un conflicte intern entre catalans, entre les classes populars i el govern de CiU, proper a La Caixa i Abertis. I que els espanyols se'n en riguin. El govern molt incòmode, només falta que una de les úniques multinacionals catalanes amb èxit mundial sigui ridiculitzada pel seu propi poble.

Però el #novullpagar té grans virtuts. La primera és que marca agenda. La xifra del percentatge d'autopistes de pagament per comunitats autònomes és avui coneguda per tothom. Les xifres de l'espoli es difonen en un exercici de sana transparència, que fa sumar adeptes a la causa sobiranista. El més interessant és que apreta al govern. L'incomoda, sí, perquè li crea un problema, ja que no pot tolerar que la gent passi sense pagar incomplint la llei. Però davant els dubtes de si el poble seguirà una transició nacional amb esquinçament de la legalitat espanyola, està senyalant que ja hi ha milers de valents preparats.

La principal virtut està en la gimnàstica independentista. Quan s'acosti el dia de la independència, potser serà a partir d'una insubmissió fiscal col·lectiva impulsada pel govern català. Aleshores hi haurà catalans (com avui els treballadors de peatges) que veuran perdre els seus privilegis, i hi haurà tensions. També una majoria voldrà la independència però tindrà por de fer el pas. Seran  com els conductors que tot i estar en contra dels peatges, ahir van pagar "per si de cas"  tot i mostrar-se més o menys comprensius amb les cues que van patir.

El dia D demanarà d'una part de la ciutadania, actituds fermes i valentes. Passar un peatge i exposar-se a una multa serà poc comparat amb el què toqui fer aquell dia. Però és un primer pas, qualitativament més arriscat que votar en una consulta cívica. El poble dóna senyals que està preparat. El govern, lògicament incomodat. Però pren nota, i és bo que la prengui. I tant que és bo.

Setmana intensa!

Fotografia: www.directe.cat

Dilluns passat va ser un Sant Jordi intens. Signatures de llibre a amics, coneguts i també a molts exPSAN i altres "companys de viatge". Molta gent que va tenir a amics del PSAN o que va col·laborar en organitzacions properes com la JSAN, Catalunya Lliure o altres. El moment més emotiu de la jornada va ser quan un home es va quedar aturat davant la parada mirant fixament el llibre. Havia pujat de Castelló per viure el Sant Jordi a Barcelona i va descobrir el llibre que parlava del partit on havia militat de jove!

Dimecres vaig presentar el llibre a L'oracle de Catalunya Ràdio  que condueix Xavier Grasset. Entre els tertulians hi havia en Vidal Vidal que havia estat al PSAN i que va explicar molt bé el que havia significat per ell l'estada al partit. Aquí podeu escoltar l'àudio d'una tertúlia que va començar amb el PSAN i va acabar parlant del Barça i el Chelsea... El Madrid encara no havia jugat. Han seleccionat el minut d'or de la tertúlia sobre el tema de la relació entre el PSAN i el tripartit entre en Vidal Vidal i jo mateix.

Finalment dijous vaig tornar a la UAB a la Facultat de Polítiques i Sociologia on fa molts anys va començar la recerca sobre el PSAN. En el marc de l'assignatura "Política Espanyola" de segon curs, vaig fer una conferència sobre el PSAN i l'espai polític de l'esquerra independentista, que va ser seguida i debatuda amb molt interès pels estudiants. Puc assegurar que després de DUES HORES seguides de classe, ningú es va aixecar de la cadira!

Pel que fa a presentacions, hem confirmat nova data per Sant Cugat (24 de maig) i aviat tindrem alguna data més pel Baix Llobregat i el Garraf.

Signatures #PSANJordi

Ja arriba Sant Jordi! si esteu pel centre de Barcelona podeu venir a saludar-me. Estaré signant "L'herència del PSAN" a :


12-13 h. - Editorial Base/Agència BlaNZ. Rambla de Catalunya 120
13-14 h. - Grup del Llibre. C/ Canuda amb Pl. Vila de Madrid
14-15 h. - ERC. Rambla Canaletes
16-17 h. - Òmnium. Rambla Catalunya entre Gran Via i Diputació


I durant tot el dia seguiment del llibre a través del hashtag #PSANJordi

Resum de la presentació Fundació Irla

Els companys de Tribuna.tv van venir a la presentació d'ahir a la Fundació Irla i en van gravar la primera part. En el vídeo apareix resumida la meva intervenció i la del crític de cinema Josep Ma López Llaví. Posteriorment van intervenir Josep Bargalló i Josep Huguet. L'acte va significar el retrobament de molts antics militant del PSAN que han seguit trajectòries diverses. La reflexió sobre la significació i l'empremta del PSAN van entrellaçar-se amb els records i anècdotes viscudes. El que està clar és que el clar és que el partit va marcar, i molt, a totes les persones que hi van passar.

Algunes de les piulades que es van fer durant l'acte reflecteixen els moments més interessants de les intervencions. Les podeu consultar en aquest document.

Presentació Dijous 19 a Barcelona

Dijous vinent es farà una presentació del llibre a Barcelona amb uns convidats molt especials. Tres antics militants del PSAN dels anys 70 que han seguit trajectòries semblants. Nacionalistes d'Esquerra i finalment a ERC i a ICV, tenint alguns d'ells càrrecs molt importants al govern de la Generalitat.

L'acte és organitzar per la Fundació Josep Irla i es farà al seu auditori. Us esperem a tots!

Màrius Serra recomana L'herència del PSAN

A partir del minut 5.00 (Lecturàlia-Matins de Catalunya Ràdio 4/4/12) en aquest enllaç

Cap a una final de Champions Barça - Madrid

Publicat a Tribuna Catalana 4/4/2012. Ahir el Futbol Club Barcelona es va classificar per les semifinals de la Lliga de Campions. Avui ho farà el Real Madrid. Hi ha força possibilitats, que la final d'enguany, que s'ha de celebrar a Munich, sigui entre aquests dos clubs.

Un clàssic domèstic en escenari internacional pensaran alguns. La possibilitat d'aquesta final espanta a molts culers. El munt de nervis previs al partit serien massa difícils de pair per una bona part de la culerada. Per a molts la probabilitat d'humiliar l'etern rival queda eclipsada per la por a la derrota.

Però aquest partit, pel que té d'excepcional, tindria un efecte importantíssim per visibilitzar el fet nacional català. Milions d'espectadors d'arreu del món  esperarien trobar una aferrissada rivalitat local entre dos ciutats importants d'un mateix país. La capital política contra la capital econòmica. Però no és el cas, en realitat seria la constatació d'un enfrontament nacional. En una banda senyeres i estelades. És sabut que quan l'afició culer viatja per Europa, el símbols de catalanitat creixent ostensiblement. A l'altra banda no trobaríem banderes de la Comunitat de Madrid sinó d'Espanya

No un enfrontament entre regions d'un país, sinó entre la metròpoli i la colònia que vol marxar. Potser aquest enfrontament no és finalment possible i insistim que molts culers el temen, ja que saben que a un sol partit el Madrid és molt perillós. Però tot i el risc esportiu, aquesta final esdevindria molt probablement la visualització internacional més important de la història del  conflicte entre Catalunya i Espanya.  L'any passat el partit va ser vist en directe per vora 100 milions d'espectadors. El Bayern i el Chelsea tindran la paraula.

Existeix el PSAN avui?

Avui el PSAN és un petit partit polític que dóna suport a Solidaritat Catalana per la independència. En les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 dos dels seus dirigents van tancar simbòlicament les llistes de la coalició:  Josep Guia per Barcelona i Núria Cadenes per Girona.

En el llibre "L'herència del PSAN" estudio l'etapa en que el partit va ser el referent de l'independentisme i per on hi van passar més militants, que va ser des de la seva fundació (1968) fins la tercera escissió (1980). La majoria dels militants d'aquella primera època van acabar participant en moltes organitzacions diferents, tant parlamentàries com extraparlamentàries.

A partir del 1984 i fins el 1995 el PSAN va impulsar i donar suport a l'Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que actualment dóna suport a la CUP, i a Catalunya Lliure respectivament. Posteriorment va tornar a tenir visibilitat pública però ja havia perdut pes relatiu en el conjunt de l'independentisme. Avui el PSAN té la majoria dels seus membres al País Valencià, continua editant Lluita i convocant l'Aplec del Puig  (Horta Nord) cada darrer diumenge d'octubre.

En la seva web es pot consultar bona part de la història del partit.

L'herència del PSAN - els annexos

A L'herència del PSAN hi ha tres annexos. Un és el de les sigles utilitzades, fins a 96. No totes de partits independentistes però gairebé! PSAN, PSAN-P, MUM, IPC, BEAN, COLL, CCTT, FNC, NE, ENE...

També hi trobareu la llista d'intel·lectuals que van saludar el partit en el seu únic Congrés que van fer l'any 1978 a València i Barcelona. Alguns d'aquests segur que també saludaven en Congressos d'altres partits però la llista fa el seu goig: Manuel de Pedrolo, Lluís Llach, Josep M. Llompart, Eliseu Climent, Lluís M. Xirinacs i molts més. 

El darrer annex és una breu biografia política de 26 persones que han estat dirigents del PSAN o bé que havent estat militants de base, després han sigut persones rellevants en altres partits polítics. Josep Huguet, Josep Guia, Joan  Armet, Jaume Fuster, Xavier Bru de Sala, Josep-Lluís Carod-Rovira, entre molts altres. Tres o quatre línies per cada un, explicant el llistat de partits polítics pels quals han anat militants al llarg dels anys fins a l'actualitat. 

Les mil opcions davant la vaga

Publicat  a Tribuna Catalana 28/3/2012.Des de que hi ha hagut democràcia, els sindicats majoritaris han anat convocant vagues generals. Cada dos anys o cada deu anys. Tant si anaven bé les coses, i no es repartia prou la riquesa com si les coses, com ara, no van bé.

Una vaga general és un recordatori que el pacte que dóna lloc a la creació de l'Estat del Benestar comporta un reconeixement a la classe treballadora. Aquesta admet el sistema econòmic a canvi de drets laborals i de poder mantenir una pressió en la definició del sistema polític.

Aquesta pressió, degut al creixement de reivindicacions sectorials i als grans canvis en la composició de la classe treballadora,  va perdent força. Cal, doncs, cíclicament recordar que els sindicats i els treballadors organitzats tenen força per aturar el país. Democràcia representativa sí, però també pacte social. La vaga d'enguany està generant multitud de posicionaments diferents. Per una banda hi ha sectors que asseguren que voldrien fer vaga, que ho diuen públicament, però no la faran. 

No poden permetre's el luxe de perdre un dia de jornal. I menys ara. Altres, en precari, temen no tornar a ser contractats quan se'ls acabi, en poques setmanes el seu contracte. Saben que a l'empresa arriben cada dia centenars de currículums. També tenim  els que dubten de fer vaga, perquè si bé estan a favor dels motius, no creuen en els sindicats, on veuen organitzacions professionalitzades massa depenents del govern, d'on reben els diners. Altres ataquen directament als sindicats acusant-los de preocupar-se només pel manteniment dels que tenen feines estables i protegides. Acusen els sindicats de no tenir en compte l'exèrcit d'aturats. Alguns d'aquests decidiran aquesta nit si fan vaga.

Per altra banda, tenim el cíclic debat sobre si els independentistes catalans han de fer un vaga convocada en l'àmbit espanyol. El debat a twitter durant el dia d'avui entre l'independentisme ha estat contundent. Mentre uns criden a omplir la manifestació d'estelades i de contingut nacional, els altres denuncien que s'amaga el que creuen que és l'autèntic problema del país: l'espoli fiscal. En la Catalunya independent també hi haurà vagues generals i no tothom estarà al mateix bàndol.

Finalment, tenim els qui contraris al pacte que donà lloc a l'Estat del Benestar aposten per la revolució anticapitalista. Es allò d'"al capitalisme no se'l reforma: se'l destrueix". Previsiblement ocuparan les portades dels diaris, tot convertint el centre de Barcelona en un batalla campal durant bona part del dia.  En tot cas, l'actual situació social i els preparatius que s'estan fent, fan preveure una vaga molt concorreguda, amb un alt nivell de tensió al carrer i amb manifestacions massives

La memòria històrica de l'independentisme

El llibre "L'herència del PSAN" podem dir que en part recupera la memòria històrica de l'independentisme. Però és sobretot un assaig, una reflexió sobre com es relaciona un determinat espai amb la resta del sistema polític. És un assaig on es nota sovint unes preocupacions que provenen més de la ciència política que de la història. Precisament des de la història contemporània en Fermí Rubiralta ha estat qui ha publicat diverses obres sobre aquesta temàtica.

Hi ha d'altres autors i organitzacions que si s'han proposat reivindicar explícitament a persones o organitzacions. Tot espai polític necessita crear un relat de la pròpia història. Us passo a continuació una petita mostra d'aquests interessants continguts elaborats des de l'independentisme català.

• Centre Documentació Maria Mercè Marçal, de Vilafranca del Penedès, especialitzat la recuperació de la memòria de l'esquerra independentista.
• Secció de Memòria històrica del portal  Llibertat.cat, portal d'informació i opinió de l'Esquerra Independentista. 
• Recull de batalletes de Joan Jubany de Mataró, on es pot resseguir tota la historia de Maulets i la CUP des de 1987.
• Bloc de Miquel López Crespí - Memòria històrica . Centenars d'articles que reivindiquen l'esquerra revolucionària i l'independentisme de la transició, tant de Mallorca com dels Països Catalans.

També destaco tres publicacions de la Fundació Irla, vinculada a ERC, que podeu descarregar en PDF. Les dues primeres són de dos militants del PSAN que trencaven, per dalt de tot, la mitjana d'edat del partit. Són l'escriptor i historiador Fèlix Cucurull (1919-1996) i Josep Soler Vidal 1908-1999 que va viure a Gavà després de l'exili mexicà. També és molt interessant el llibret Nacionalistes d’Esquerra (1979-1984),amb un text de l’historiador Francesc Poblet, on van anar a parar molt membres del PSAN. 

Si voleu afegir enllaços podeu fer-ho a comentaris o a la pàgina de facebook de L'herència del PSAN

Una manifestació gegantina per la diada nacional

Publicat a Tribuna.cat 21/3/2012

Aquest cap de setmana passat hem viscut una prova que la capacitat mobilitzadora de l'independentisme està present. Una convocatòria feta per les xarxes socials reunió més de 7.000 persones a la plaça Catalunya en forma de flashmob.

L'independentisme busca amb encert noves fórmules de mobilització, el màxim de participatives i originals. El dissabte r de la setmana anterior, un nombre semblant, tot i que probablement la majoria no eren els mateixos, van dedicar tot el matí a votar esmenes al Palau Sant Jordi.

Ara l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), conscient de les ganes de mobilització, ha anunciat que prepararà una gran manifestació per la independència l'11 de setembre d'enguany al Passeig de Gràcia de Barcelona. Aquesta manifestació pretén ser històrica i multitudinària i la culminació de tot un procés territorial de marxes per la independència que es durant a terme  les setmanes abans. Convocar per la Diada té punts forts i punts febles. 

L'èxit de la manifestació dependrà de com puguin compaginar les organitzacions la implicació a la manifestació amb les pròpies activitats

Per una  banda és una data coneguda i que permet una convocatòria a llarg termini. Però per altra banda, la diada s'ha configurat els darrers anys com l'inici de curs polític al país, un dia en que els representants polítics i les seves declaracions tenen un gran protagonisme mediàtic. Potser el handicap més important és que per a moltes organitzacions cíviques i politiques de l'independentisme l'onze de setembre esdevé el dia de lluir les pròpies activitats o la pròpia organització. És a dir, estan més pendents de la seva paradeta de material i els seus mini mítings i dinars populars que d'una manifestació unitària que es vulgui organitzar.

En aquest sentit l'èxit de la manifestació dependrà de com puguin compaginar totes aquestes organitzacions l'assistència i implicació actives a la manifestació amb les pròpies activitats. També dependrà, és clar, de la temperatura ambiental creada per les habituals provocacions estivals de l'espanyolisme polític i judicial.

L'herència del PSAN

Ja és a les llibreries L'herència del PSAN. Porta per subtítol, Les aportacions humanes i ideològiques del Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (1968-1980) al sistema polític actual. En els tres primers capítols faig un repàs a la història de l'independentisme català a finals del franquisme i durant la transició. És l'evolució del PSAN però també de la seva relació amb la resta del moviment pro democràcia, drets socials i llibertats nacionals.

1 - El PSAN sota el franquisme (1968-1974)
2 - El despertar de la democràcia (1975-1977)
3 - La instauració d'un nou règim (1977-1980)
4 - Un balanç del PSAN
5 - L'herència personal i orgànica
6 - La incidència ideològica

Els tres capítols finals són un balanç d'aquest partit que sempre va demanar el "No" o l'abstenció en tots els referèndums, mentre va acabar sortint el "Sí". Què se n'ha fet avui de les seves idees? Què queda avui dels "Països Catalans, Independència i Socialisme"? a quins partits estan avui els seus militants i dirigents?. Qui pot apropiar-se de l'herència del PSAN, un partit que tot i durar molt més temps, durant més de deu anys va ser el principal referent de l'independentisme català?

El llibre ha estat editat per editorial Base i podeu seguir-ne l'actualitat en aquesta pàgina de facebook. Espero que us agradi!

La CUP més enllà de les eleccions municipals

Publicat a Tribuna Catalana, 14/3/2012

Diumenge passat l'Assemblea Nacional de la CUP va decidir presentar-se" més d'hora que tard" a eleccions de caràcter supramunicipal. Tot i que l'organització vulgui donar més importància a altres decisions de l'Assemblea, és del tot normal que des de fora, els mitjans de comunicació vulguin ressaltar aquesta possibilitat.

Sobretot pensant en les properes eleccions al Parlament de Catalunya que s'haurien de fer al 2014, si és que no s'avancen. La presentació de les CUP a altres tipus d'eleccions, encara  que sigui una organització petita, podria alterar el sistema de partits català. 

Observant els diferents partits independentistes, com ERC i SI veiem que els projectes poden ser diferents i que pot tenir un cert sentit que es presentin per separat. En el cas de la CUP és clar que representen una cultura política, la de l'Esquerra Independentista (EI), que s'ha desenvolupat amb coherència en els darrers anys. Però si la cultura política i el projecte de la militància són diferents això no és exactament així amb l'electorat, una part del qual és totalment permeable entre els diferents partits. 

Així, hi deu haver milers de persones que van votar SI a les eleccions al Parlament (encara amb Laporta), que van votar CUP a les municipals, i que van (tornar) a votar ERC-RCAT-Catalunya Sí a les eleccions al Congrés. El fràgil equilibri entre les diferents forces pot veure's alterat de manera important per la decisió de presentar-se. Així per exemple, imaginem que a les properes eleccions CUP i SI obtinguessin vora 100.000 vots cadascun al Parlament de Catalunya. Podria significar 8 diputats en total. Però només que n'obtinguessin 80.000 cada un podria suposar 0 diputats, en no arribar al 3%. 

Tot i que la lògica de presentar-se en separat és coherent i respectable, l'independentisme en el seu conjunt en sortiria perjudicat. El més interessant serà saber si a part d'esgarrapar vots de l'apretat espai independentista la CUP tindria capacitat d'obtenir una part significativa de vots d'ICV i d'espais d'esquerra alternativa que ara es refugien en l'abstenció o en candidatures d'esquerra minoritàries.

L'altra alteració pot venir donada per les properes eleccions al Parlament Europeu que se celebraran el 2014. Degut a la circumscripció espanyola, els partits d'àmbit no estatal de diferents territoris tendeixen a coaligar-se entre ells per tal de maximitzar els vots. En aquest cas la cursa de SI, CUP i ERC per pactar amb Bildu/Amaiur pot obrir noves perspectives de col·laboració a l'independentisme català o bé, en cas de fracàs, engrandir encara més les diferències existents avui.

L'Alicia saneja els comptes d'Òmnium

Publicat a Tribuna Catalana, el 22/2/2012

La polèmica que ha generat Alicia Sanchez Camacho amb les seves declaracions sobre les subvencions a Òmnium Cultural estan sent positives en el sentit de demanar transparència al que es fa amb els diners públics.

Així, tot i que no era cap secret, ja tothom sap quants diners dóna la Generalitat  a l'Òmnium per al foment de la llengua i la cultura, i també l'important nivell de retallada que hi ha hagut respecte l'any anterior, d'acord amb els temps que estem vivint i com coneix perfectament qualsevol entitat que rep subvencions.

La polèmica també ha generat un allau de peticions de socis des de dilluns passat. Aquest fet va en la línia dels augments de socis dels darrers anys de l'entitat. Arran de la modernització de l'associació, de la manifestació del 10 de juliol del 2010 i pels posicionaments arran de la sentència contra el català a l'escola, els socis no paren de créixer i actualitzar les seves quotes.

La polèmica també constata que quan parlem d'Òmnium estem parlant d'una entitat singular, no comparable a cap altra. En primer lloc per la seva centralitat política i el consens que genera. Tot i tenir posicionaments polítics propis, gaudeix de la complicitat més o menys intensa amb un ampli espai del catalanisme polític que pot anar del PSC fins a la CUP.  D'aquí el suport de tots els governs de la Generalitat independentment dels partits que governessin.  Un consens que, com és evident, el PP n'és fora voluntàriament.

En segon lloc per la seva solidesa en els anys, fet que li permet potser menys capacitat de reacció en determinats moments però garanteix continuïtat i sobretot incidència a mig i llarg termini en l'execució dels seus projectes. També és única per la seva excepcionalitat territorial. Òmnium és una entitat cultural d'àmbit català federada amb Acció Cultural del País Valencià i l'Obra Cultural Balear. En aquest país les entitats culturals, d'estudi, ateneus  o cultura popular n'hi ha a milers però són sobretot locals. Moltes d'elles federades però no són  nacionals, ni comarcals sinó locals, circumscrites al seu municipi.

Un altre element que fa l'entitat interessant és precisament la gran quantitat d'ingressos privats que rep, fruit del compromís dels 27.000 socis i de manera creixent també d'empreses i altres entitats. Així en el conegut Tercer Sector no lucratiu fa anys que es proposa diversificar les fonts de finançament i que les ajudes públiques han de ser una part reduïda del seu finançament.  Així, segons dades de l'entitat en pocs anys els ingressos privats han passat del 48% al 67% del seu pressupost. Uns ingressos que serveixen per desenvolupar tot un seguit de projectes arreu de les comarques.  Projectes de cohesió social, foment de la llengua i la cultura, encapçalats per centenars de dirigents que té l'associació a les seves seus territorials.