dimarts, 28 de juny del 2011

30 anys de la Crida! Entre la nostàlgia i la feina feta



Publicat a Tribuna Catalana, 15/06/2011. Els joves independentistes veuen perplexos com els seus correligionaris d'entre 35 i 50 anys bavegen aquests dies amb el 30è aniversari de la Crida a la Solidaritat.

Va ser un referent de primer nivell i la seva petjada sempre ha estat recordada. La Crida va escriure una pàgina d'or, amb mèrits propis, en la memòria històrica de l'independentisme català.

Originalitat, frescor, desobediència civil, contundència i sentit de l'oportunitat podrien ser les primeres paraules que venen al cap.  Els qui formaven la Crida eren pocs però audaços. Un dels seus mèrits principals fou el de teixir complicitats i aconseguir el suport i la simpatia en l'ampli món del catalanisme, que aleshores encara no era decididament sobiranista. Només cal veure el baix percentatge d'estelades que hi havia fa 30 anys al Camp Nou.

També era original la seva amplitud temàtica que tot i centrar-se inicialment en la llengua, va abraçar l'ecologia, la solidaritat internacional, el pacifisme i el sobiranisme explícit. Difícilment  avui dia una entitat apartidista s'atreveix amb tants temes alhora! A més, es tractava d' una organització tan propositiva com reactiva quan calia. La seva relació amb partits polítics era evidentment complexa. La Crida va durar prou anys com per poder veure-li pujades i baixades. Era la Crida el braç armat del pujolisme?  El contrapunt a l'agror violentista del MDT i Terra Lliure? Una expressió  que calia amplificar o silenciar des del govern català segons toqués uns o altres temes?

La Crida va saber plegar a temps i després, de manera cíclica, sempre ha sortit qui l'ha volgut ressuscitar quan venien maldades. Necessitem una altra Crida! Deien.  I mentre alguns es lamentaven altres aprofitaven el temps i, tenint present encerts i errors del passat,  aprofitaven l'energia cridaire per transformar partits polítics,  per crear altres estructures sectorials (Plataforma per la Llengua o les plataformes sobiranistes) o fins i tot per modernitzar organitzacions històriques (Òmnium). Fer política apartidista des del catalanisme és un dels aprenentatges de la Crida que continua de plena actualitat.

dilluns, 20 de juny del 2011

dimecres, 15 de juny del 2011

El PP a Catalunya, d'anomalia a àrbitre

Publicat a Tribuna Catalana el 8/6/2011. L'anomalia del PP a Catalunya era que tenint una quantitat de vots important a les municipals, quedava fins ara fora de tots els governs. A diferència d'ERC i ICV, que obtenien un nombre de vots semblant, ni tenia alcaldies ni participava en governs de coalició.



Aquesta raresa  s'ha trencat per primera vegada en aquestes eleccions.  La sensació és que el PP governarà i decidirà.  Això és així perquè els populars han tret uns bons resultats, però si mirem amb detall és només a Badalona on aquests resultats són excepcionals. A la resta  de grans ciutats, que és on el PP a Catalunya té habitualment més percentatge, els resultats no són gaire diferents a d'altres ocasions.  De fet el PP, descomptant les eleccions a les Corts Generals on treu més bons resultats, té una gran estabilitat en el seu nombre de vots a les locals i al Parlament, movent-se els darrers anys entre el 10% i el 12% del vot.

Les eleccions del 22 de maig són les municipals en que el PP ha obtingut més bons resultats a Catalunya en percentatge. En canvi, en nombres absoluts, l'any 1995 va ser quan el PP va obtenir més vots. Les dues vegades coincideix en moments d'alta mobilització popular a tot l'Estat. Són les darreres alenades de govern socialista on l'electorat del PP està més mobilitzat per foragitar el PSOE del govern central.  En aquesta ocasió destaca per la seva excepcional pujada a Badalona, on treu uns registres que gairebé doblen els de les eleccions de fa uns mesos al Parlament. A la resta de ciutats treu percentatges superiors a les anteriors municipals però no pas gaire més alts dels que va treure en convocatòries municipals més llunyanes o al Parlament el novembre passat. Es tracta d'un electorat fidel i constant amb un nivell d'oscil·lació molt petit.



Resultats a part, el motiu principal que ha fet que el PP hagi guanyat centralitat és perquè queda com a soci natural de CiU en moltes ciutats on la federació  per primera vegada en anys ha desbancat al PSC al primer lloc. La voluntat de fer un govern alternatiu a l'anterior i la minimització o desaparició d'Esquerra, l'altre soci natural de CiU, fa que amb no gaires vots més, el PP s'hagi trobat amb un poder decisió que fins ara no tenia.

dissabte, 4 de juny del 2011

Curs sobre política per a mestres i professors [juliol 2011- Rosa Sensat]


En el marc de la propera escola d’estiu de Rosa Sensat impartiré un curs amb el títol “Arriben les eleccions. Eines per entendre el procés polític”. El curs està pensat per a professors de secundària i per a mestres de darrer cicle d’educació primària. Proposem una introducció de la política a les aules a partir de les eleccions.

Durant el curs tractarem cada dia un tema diferent:

1) Institucions democràtiques i participació política
2) Ideologies i partits
3) Les campanyes electorals.
4) El funcionament del sistema electoral.
5) Participació ciutadana i processos participatius més enllà de les eleccions.

Per tractar cada tema, farem una introducció inicial als conceptes més basic. Després realitzarem exercicis pràctics i activitats i finalment  explorarem recursos ja existents per poder aprofitar-los a les aules

Data: 11 al 15 de juliol de 2011
Horari:  matins de 10.00 a 13.00
Durada: 15 hores
Lloc: Campus Mundet, Pg. De la Vall d’Hebron 171, Barcelona.
Preu: 75 Euros
Professor: Roger Buch [rogerbloc@buch.cat - twitter.com/rogerbuch]
Inscripcions: Seleccionar curs de la llista 

El sistema català de partits, un fet diferencial de pes

Publicat a Tribuna Catalana el 1/6/2011. Diuen que a l'acampada de la plaça Catalunya s'hi va veure una pancarta que demanava la fi del bipartidisme. Qui la va escriure deuria viure mentalment força lluny de la plaça, ja que Barcelona és la capital d'un país amb un sistema de partits polítics força més complex. Barcelona • A Catalunya hem passat en pocs anys d'un sistema de 5 partits a un sistema de 9. El sistema català de partits polítics es va consolidar a mitjans dels anys 80. Dos partits grans que s'intercanviaven victòries (CiU i PSC) depenent del tipus de convocatòria, i tres partits mitjans (ERC, PP i ICV) que també s'intercanviaven les posicions del 3 al 5. Tots cinc partits tenien representació a les Corts Generals, al Parlament i també als principals ajuntaments.

S'havia especulat mot sobre com podria ser un nou sistema de partits català i fins i tot s'havia arribat a pronosticar la simplificació del sistema quan a mitjans dels 90 ERC i ICV van tenir les dures escissions del PI i d'EUiA. Però el sistema no només va continuar plural sinó que ha augmentat la seva complexitat. En les darreres convocatòries hem vist com als dos models de partit existents (gran i mitjà) s'hi ha afegit un tercer model, el partit petit, que només sobresurt en un tipus de convocatòria electoral i que amb això ja en té prou per sobreviure. A les municipals, i fa tres convocatòries que creixen, tenim la CUP i la PxC. A les eleccions al Parlament tenim Ciutadans i SI que no han reeixit a les municipals, celebrades només pocs mesos després de les catalanes.

Aquests quatre partits brillen en la seva convocatòria estrella i pateixen, si és que es presenten, en totes les altres. També tenen en comú que cap d'ells (només SI en part) prové d'escissions en bloc d'altres partits. L'augment d'aquests partits coincideix amb creixement del vot blanc i del vot nul i, per tant, tot plegat fa que el suport global als 5 partits "tradicionals" vagi baixant convocatòria rere convocatòria. L'explicació de tot plegat va relacionada amb l'augment de la desafecció i sobretot en el fet que les franges de vot més jove presenten una baixíssima fidelitat de vot a qualsevol partit.

En tot cas, i més enllà dels canvis interns, si per una cosa es caracteritza el sistema partits català és pel seu fet diferencial respecte de l'espanyol, com es va demostrant tossudament convocatòria a convocatòria