divendres, 29 d’octubre del 2010

Joan Solà. L'orgull de disposar de referents

Publicat a Tribuna Catalana el 27/10/2010
L’any 2009, Òmnium Cultural lliurà el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tot i que no se sabia en aquell moment, seria la darrera vegada que els socis d’Òmnium assistien al lliurament del Premi sense conèixer el nom del guardonat. El jurat reunit el dia abans, trucava al premiat, amb poques hores de marge, per informar-lo que havia estat seleccionat. Amb el Palau de la Música ple de gom a gom, només els periodistes i els més pròxims al guardonat sabien qui seria l’elegit. Enguany, amb un nou format, es perd el factor sorpresa tot i que es guanya en difusió i en el fet que es pugui preparar un autèntic homenatge al guardonat.

Així, en les antigues edicions, el públic rebia amb un oh! el nom del Premi d’Honor. Hem vist en els darrers anys Premis d’honor mediàtics i d’altres reconeguts sobretot pels especialistes literaris. Tothom està d’acord que el lliurament de 2009 es convertí en una vetllada molt especial. Sense ser una escriptor mediàtic, dels que surten a televisió, els dos mil assistents reberen amb un gran somriure l’anunci que el premiat seria el filòleg i lingüística Joan Solà. El sentiren i el reconeixen com a seu, com a alumnes, com a lectors dels seus articles i llibres. Solà s’havia fet familiar a molta gent. El discurs punyent del mestre, ple d’energia i esperança pel país i per la llengua, acabà posant unànimement el Palau dempeus amb una ovació històrica. El poble retornava al mestre part del que havia rebut. Avui, dolor per la pèrdua de Joan Solà, però sobretot reconfortats que el país disposi de referents del seu nivell.

dijous, 28 d’octubre del 2010

PSAN, MDT i Estat Català. El manteniment de les sigles històriques


Publicat a Tribuna Catalana el 20/10/2010

Fa pocs dies es va conèixer que el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) donava suport a Solidaritat Catalana per la Independència. Per a força gent, va ser una sorpresa comprovar que l’històric partit revolucionari continuava viu. El referent de l’independentisme dels anys 70, després de diverses escissions donà suport al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) als anys 80 i posteriorment a Catalunya Lliure. A mitjans dels anys 90 reaparegué amb les pròpies sigles amb presència sobretot al País Valencià i molt menor a Catalunya. A la pràctica actua com a grup d’opinió i destaca que continua organitzant l’Aplec del Puig i publicant Lluita, la revista degana de l’esquerra independentista, sense interrupcions des de 1969.

Altres partits que han estat referents de l’ independentisme català en el seu moment mantenen l’organització viva. És el cas de l’MDT, referent dels anys 80 que donà suport polític a Terra Lliure, que també ressorgí a mitjans dels anys 90. Forma part de l’Esquerra Independentista i donà suport a la CUP, on va defensar, sense èxit, la necessitat de presentar-se a les eleccions al Parlament. Fins i tot trobem dos petits grups (http://www.estat-catala.cat/ i http://www.estat-catala.net/ ) que es disputen legalment les històriques sigles de l’Estat Català dels anys 30. En canvi, ja no hi és el Front Nacional de Catalunya (FNC), referent independentista durant el franquisme que va dissoldre’s a finals dels 80 quan els seus militants van ingressar a la renovada ERC independentista.

El manteniment d’aquestes sigles històriques es ben legítim però també es planteja el dubte de fins a quin punt representen, actualment, el bagatge de les milers de persones que van arribar a militar en aquestes organitzacions en els seus moments de màxim esplendor.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

El sistema electoral català perpetua la divisió provincial

Publicat a Tribuna Catalana el 13/10/2010. Ara que venen eleccions caldrà recordar un episodi d’aquesta darrera legislatura, que d’haver prosperat, hauria fet canviar moltes coses. El Departament de Governació va encarregar el 2007, amb el vist-i-plau dels grups parlamentaris, un informe a un grup d’experts amb l’objectiu de millorar el sistema electoral català. Els experts es van posar d’acord i van fer un informe per a la llei electoral molt complet on entraven de ple en temes calents. Circumscripcions noves, llistes obertes, mecanisme de transparència i de foment de la participació, elecció directa de diputats, entre d’altres. Tot plegat una música ben interessant per combatre la desafecció, tot i el neguit que el text generà en els aparells dels partits més grans.

La proposta havia d’inspirar una ponència del Parlament que havia de consensuar una nova llei electoral catalana. La llei havia de tenir, segons indica l’Estatut, una majoria de 2/3 per tirar endavant. Després d’uns mesos d’estira i arronsa, la ponència va acabar sense haver fet la feina encomanada, ja que l’acord no va ser possible.

Continuem, entretant, amb el sistema d’elecció previst en una disposició transitòria de l’Estatut de 1979 amb circumscripcions provincials que genera contradiccions com la següent. Quin sentit té, per exemple, que els vots de la Catalunya central amb comarques tant poc metropolitanes com Osona o el Berguedà tinguin menys pes que els vots de Girona o Tarragona? Seguint amb aquesta línia, quin sentit té que un vot urbà de la ciutat de Lleida o de Reus valgui més que un vot rural dels Prats de Rei (Anoia), d’Alpens (Osona) o de La Pobla de Lillet (Berguedà). Les actuals circumscripcions més que “donar veu al territori”, com defensaven alguns diputats que vetaren l’avanç de la ponència, aconsegueixen perpetuar la divisió provincial en l’imaginari col·lectiu, teòricament tant poc defensada pel catalanisme i pel propi Estatut.

Hi va haver una proposta de tècnics que es va posar sobre la taula i alguns grups parlamentaris van preferir dir que no. La proposta era aquí i fóra bo que ara que venen eleccions els partits ens recordessin quin model electoral defensen, independentment de si els beneficia més o menys. Com argumentava un dels politòlegs que van elaborar l’informe, no val la pena agafar la calculadora i mirar quin sistema t’és més favorable. El que et pot beneficiar més avui com a partit petit o gran que ets, et pot perjudicar el dia que canviï, per bé o per mal, la mida del teu partit o la localització dels teus electors.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Entrar o desaparèixer. Tres partits pendents d'una xifra

Publicat a Tribuna Catalana el 7 d'octubre de 2010. Les enquestes assenyalen que tres partits catalans -Ciutadans, Solidaritat i Reagrupament- estan al llindar d’obtenir representació parlamentària. Si es queden sense diputats, molt probablement desapareixeran en poc temps. El seu futur pot dependre de pocs milers de vots. Per entrar a la circumscripció de Barcelona fa falta superar la barrera del 3% dels vots vàlids. En canvi, superar aquest mínim no comporta representació automàtica a les altres tres circumscripcions.

Durant la nit electoral s’estarà pendent dels vots d’aquestes tres forces i també de quines seran finalment les xifres necessàries per assolir representació. Aquestes xifres dependran de dos factors. En primer lloc, dels canvis produïts al cens electoral, petits augments del cens a Girona i Tarragona i petits descensos a Lleida i Barcelona, que no resultaran rellevants. L’altre factor, molt més important, és la participació. Si aquesta fos baixa, es necessitarien menys vots per superar la barrera del 3%. Així, podem veure com en les darreres eleccions de 2006 els diputats van sortir més “barats” que en les altres convocatòries amb més participació. Amb una abstenció rècord, com la que preveuen algunes enquestes, es podria arribar al 3% amb menys de 65.000 vots.
gràfic eleccions
Pel que fa concretament a Barcelona, normalment s’associa superar el 3% a assolir automàticament 3 diputats. Fou el cas d’ ICV el 1999 amb un 3,31% o el 2006 quan Ciutadans arribà al 3,53%. En canvi, en un llunyà 1980, el Partit Socialista d’Andalusia amb un justíssim 3,03% dels vots assolí 2 escons i amb només 2.000 vots més ja hauria aconseguit el tercer diputat. Existeix, per tant, una lleugeríssima franja per damunt del 3% que donaria 2 diputats, tot i que el més probable fóra aconseguir-ne tres directament si se supera la barrera mínima.