Sovint la història ens remet a situacions ja viscudes. No sabem si en podem treure lliçons però, com a mínim, les semblances són ben curioses. L’any 1980 hi hagué les primeres eleccions al Parlament de Catalunya restaurat. Ja hi havia partits amb representació parlamentària a les Corts i als principals ajuntaments però l’independentisme català, aleshores només d’esquerres, era extraparlamentari i no volia desaprofitar l’ocasió. Dues candidatures es postularen exactament en el mateix espai polític: Nacionalistes d’Esquerra (NE) i el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN). La primera d’elles s’havia constituït feia poc, naixia amb energia i tenia un ampli suport en entorns intel·lectuals, ecologistes, i recollia una bona part del PSAN. El BEAN ja s’havia presentat amb Xirinacs el 1979 a les eleccions estatals sense aconseguir representació i s’havia dividit durant la mateixa nit electoral.
Davant la imminència de les eleccions foren molts els qui apostaren per la unitat entre les dues forces, degut a l’evidència que l’espai polític que volien ocupar era el mateix. Alguns milers signaren manifestos per la unitat i fins i tot s’anuncià una vaga de fam per assolir-ho. Les desavinences foren personals però també en la manera en què s’havien d’unir els dos grups. Per a NE, grup que naixia amb més empenta, calia una “unitat des de la base” i en canvi, per al BEAN, calia un pacte d’“igual a igual” entre els dos grups. Segons el BEAN, NE volia ocupar un espai on ja hi eren ells. Les semblances entre l’embolic entre RCat i Solidaritat són prou evidents. Els rumors digueren aleshores que aquesta divisió fou incentivada per altres partits que no els interessava massa competència al Parlament. NE omplí, en el seu míting final, el Palau d’Esports de Barcelona amb un concert de Lluís Llach que donà entusiasta suport al projecte. Però arribaren les eleccions i cap dels dos grups assolí diputats. El BEAN que no arribà als 15.000 vots es dissolgué poc després. NE , que triplicà els vots del BEAN però es quedà lluny del 3%, es constituí com a moviment però mai obtingué diputats si no fora pactant, més endavant, amb altres forces polítiques. Haurien de passar un parell de legislatures perquè diputats explícitament independentistes fessin sentir la seva veu al Parlament.
Davant la imminència de les eleccions foren molts els qui apostaren per la unitat entre les dues forces, degut a l’evidència que l’espai polític que volien ocupar era el mateix. Alguns milers signaren manifestos per la unitat i fins i tot s’anuncià una vaga de fam per assolir-ho. Les desavinences foren personals però també en la manera en què s’havien d’unir els dos grups. Per a NE, grup que naixia amb més empenta, calia una “unitat des de la base” i en canvi, per al BEAN, calia un pacte d’“igual a igual” entre els dos grups. Segons el BEAN, NE volia ocupar un espai on ja hi eren ells. Les semblances entre l’embolic entre RCat i Solidaritat són prou evidents. Els rumors digueren aleshores que aquesta divisió fou incentivada per altres partits que no els interessava massa competència al Parlament. NE omplí, en el seu míting final, el Palau d’Esports de Barcelona amb un concert de Lluís Llach que donà entusiasta suport al projecte. Però arribaren les eleccions i cap dels dos grups assolí diputats. El BEAN que no arribà als 15.000 vots es dissolgué poc després. NE , que triplicà els vots del BEAN però es quedà lluny del 3%, es constituí com a moviment però mai obtingué diputats si no fora pactant, més endavant, amb altres forces polítiques. Haurien de passar un parell de legislatures perquè diputats explícitament independentistes fessin sentir la seva veu al Parlament.
1 comentari:
Podries fer un article sobre el tractament del mitjans a Solidaritat Catalana i en concret a Joan Laporta.
Publica un comentari a l'entrada