dijous, 29 de juliol del 2010

Els tres escenaris electorals de Solidaritat Catalana


Publicata Tribuna catalana 28/07/2010
Davant la decisió definitiva de la Solidaritat Catalana per la Independència de presentar-se a les eleccions al Parlament, comencen a esvair-se els primers dubtes i es perfilen tres possibles escenaris electorals per aquesta candidatura.

El primer escenari és que no aconsegueixen pactar amb Reagrupament o que ho facin després d’una baralla amb retrets mutus i personals per la confecció de les llistes que debilitessin la candidatura sortint. En cas que dues llistes es disputessin aquest espai, probablement el vot es dividiria i cap d’elles aconseguiria representació parlamentària.

El segon escenari és que Reagrupament s’incorporés a Solidaritat o que les dues forces pactessin, amb Joan Laporta de cap de llista i amb la maquinària de Reagrupament a darrera. És l’escenari que ha anat prenent força durant els darrers mesos i el més probable dels tres. La candidatura podria acabar rebent el vot de bona part dels antics electors d’Esquerra de 2006 i de 2003 que, farts de tripartit, en les enquestes apareixen refugiats en el vot en blanc o l’abstenció. En aquest cas, la llista podria arribar a obtenir un petit grup parlamentari proper als 7 diputats, sumant electors que ja s’havien abstingut en darreres convocatòries o que ho farien en la propera si no es presentés Solidaritat.

Finalment, el tercer escenari es donaria si la confirmació definitiva que Laporta es presenta al Parlament generés un espiral d’adhesions i que altres diputats, alcaldes, dirigents territorials de CiU i Esquerra abandonessin els seus partits s’incorporessin al projecte. En aquest cas, no només disputaria el vot descontent d’Esquerra sinó que s’atacaria la important bossa d’electorat sobiranista de CiU. Però, aquesta possibilitat és força improbable. El nivell d’adhesions de sectors intel·lectuals i polítics en la primera setmana ha estat més que limitada i l’electorat i la militància de CiU, a fregar d’una victòria electoral, sembla tancar files amb Artur Mas. Recordem, a més, que l’electorat independentista de CiU, fins al moment, no respon fàcilment a consignes abrandades. Tots ells, que són molts, votaren de manera unànime pel SÍ en el referèndum de l’Estatut del 2006, quan totes les plataformes sobiranistes del moment animaven a votar NO. En el cas, improbable, que es donés aquest tercer escenari, Solidaritat irrompria en força al Parlament amb més de 10 diputats provocant un terratrèmol en el tant estable sistema de partits català.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Les fotos de la manifestació (via flickr)



Laporta marca terreny

Publicat a Tribuna catalana el 21/07/2010
Des de fa mesos es parla de la possibilitat d’una candidatura al voltant de Laporta i Reagrupament. Aprofitant l’eufòria sobiranista dels darrers mesos han aparegut altres iniciatives, sobretot en forma de manifestos, que pretenen posicionar-se també dins d’aquest espai. Aprofitant l’empenta de l’èxit de la manifestació del 10J, la proposta de la Solidaritat Catalana independentista és un pas endavant que pot permetre a Laporta liderar amb comoditat aquest nou sector polític.

El canvi més rellevant no és tant la proposta de gran coalició, d’èxit molt poc probable en no sorgir dels partits majoritaris, sinó l’aparició d’Alfons López Tena i Uriel Beltran, militants destacats de CiU i ERC. Apel·lar a la unitat juntament amb López Tena i Beltran dóna certa credibilitat i és un canvi respecte a setmanes anteriors. No són pas dirigents de primera línia del partit, ni personatges mediàtics, però si persones molt reconegudes pels sectors sobiranistes militants, per la seva implicació activa en l’organització de les consultes. En tot cas, davant la previsible negativa dels seus dos partits, hauran d’aclarir aviat si van amb Laporta o tornen amb els seus.

La primera impressió és que la Solidaritat no ha arrencat amb prou força per sotragar les bases militants i electorals de CiU i ERC i no generarà en aquests partits corrents interns partidaris del projecte, que poguessin convertir-se en fuites o escissions d’importància. Potser no crea el terrabastall desitjat però sí que alinea favor seu i de manera apassionada als gladiadors (els militants més actius), tal i com es percebia ahir al vespre en els animats fòrums d’internet independentistes. Amb aquesta jugada, Laporta es posiciona de manera contundent dins del batibull de propostes del nou independentisme marcant el ritme, la confecció de llistes i el programa.

L’objectiu de Laporta és colossal i les dificultats moltes. Laporta apareix molt poc a les enquestes, la seva valoració és molt baixa entre els votants de tots els partits, inclòs ERC i CiU. A més, el sistema de partits català, tot i la seva riquesa i petites variacions, gaudeix d’una estabilitat molt gran i disposa de mecanismes per afavorir els partits que ja hi són. A favor seu, la desafecció amb els partits tradicionals i els alts índex d’abstenció previstos que faran que tot i les seves minses expectatives de les enquestes, no hagi de tenir problemes per assolir grup parlamentari.

dijous, 15 de juliol del 2010

El mandat del poble: cal un gest de sobirania

Publicat a Tribuna Catalana el 14/07/2010.
Tal com s’ha dit aquests dies, la manifestació ens llança dos missatges. Un és el d’avançar nacionalment, amb el cap ben alt i sense acatar una sentència injusta i imposada. L’altre gran missatge és la constatació del descrèdit de la classe política. La societat civil organitza la manifestació i el poble, espontàniament, sobrepassa els dirigents polítics. No els necessita. Però estem en un sistema democràtic representatiu i no es pot prescindir dels polítics. Uns polítics que durant molts anys han anat dient que el poble no seguia, que la societat civil no empenyia i que ells ja feien molt amb el que feien. El gran canvi que significa la manifestació és que la societat civil fa els deures i dóna un missatge molt i molt contundent: ja no hi ha excusa. El poble respon i si els polítics volen saltar endavant, allí hi tenen una bona xarxa preparada. Fins ara podien dubtar-ne; ara ja no.
Davant d’això, els partits poden anar fent la viu-viu i seguir pensant en guanyar les eleccions a la Generalitat, mantenir el màxim nombre d’escons possibles, o, individualment mantenir l’acta de diputat o el càrrec. Però el poble no espera això. I tampoc espera unitat a qualsevol preu. El que el poble vol és avançar. Si la classe política vol estar a l’alçada hauria de fer immediatament en els propers dies alguns gestos de caràcter simbòlic rellevants. Gestos de desacatament a la sentència i fins i tot a la Constitució. No cal que siguin estrictament independentistes però sí que siguin contundents, arriscats, que mostrin cruament el conflicte on ens trobem. No ens estem referint a declaracions al Parlament sinó a alguna cosa més. Quelcom prou contundent perquè a nivell internacional parin l’orella cap a aquesta banda de món. Si una manifestació d’un milió i mig de persones no és prou notícia, sí que ho hauria de ser el desacatament explícit, per exemple, dels nostres diputats a les Corts. Si no es segueix aquesta via, a les properes eleccions l’abstenció, els vots blancs i els vots nuls continuaran creixent de forma imparable.

10-J Algunes claus

Publicat a Tribuna Catalana l'11/07/2010.
La manifestació del dia 10 ha esta un gran èxit de participació que ha superat totes les expectatives. S’ha fet història. Ja des de fa anys es constatava el que n’hem dit sobiranització del catalanisme. És a dir que l’independentisme català, històricament minoritari, era cada vegada més important en el conjunt del catalanisme polític. Aquesta reflexió venia acompanyada de certa preocupació pel possible estancament del catalanisme. Es a dir el perímetre del sobiranisme creixia i s’acostava al perímetre del catalanisme que semblava inamovible. La manifestació ha constatant que els perímetres son ja gairebé coincidents però que no s’han estancat. Mai abans, el catalanisme havia reunit tanta gent. Més enllà de les declaracions dels dirigents dels partits, el 99% de les expressions populars de la manifestació (eslògans, pancartes i declaracions espontànies als mitjans) posàvem èmfasi clarament en la independència.
Tot això ha estat possible gràcies a l’entitat convocant, Òmnium Cultural, que ha aconseguit fer una manifestació unitària. Si la manifestació l’hagués convocat el govern o el Parlament no hauria tingut, ni de lluny tanta participació. SI ho haguessin fet les plataformes sobiranistes sense els partits, no haguessin tingut l’enorme ressò previ que n’ha facilitat l’assistència. Òmnium ha trencat el tòpic que radicalitat i unitat són incompatibles. Picant l’ullet al sobiranisme creixent però a la vegada amb un discurs impecablement unitari ha quadrat el cercle, tot i les pressions evidents per les quals ha passat. Cal dir, finalment, que durant la manifestació s’ha percebut un aire de desafecció cap als partits. No cap a la política, si fos així no hi hagués anat ningú, sinó contra els partits i la classe política. Gestionar aquesta realitat no és pas fàcil. Regeneració? Donar pas als nous partits? En tot cas, la societat civil ja està fent la seva feina i ho ha fet amb nota. Ara toca l’hora de la política, ja no val a dir allò de que el “país no segueix”.

Òmnium: la independència de la societat civil

Publicat a Tribuna Catalana el 7/07/2010.
Arran de la polèmica sobre l’encapçalament de la manifestació del 10 de juliol, cal recordar que hi ha diverses maneres de relacionar-se entre els partits polítics i la societat civil. Per una banda molts dirigents dels partits tendeixen a veure la societat civil com un apèndix. Són entitats a les que cal engreixar o frenar, premiar o castigar, segons es portin més o menys bé. Aquest model portat a l’extrem du a una societat civil fragmentada on cada partit polític té el control sobre determinades organitzacions que consolida o fins i tot crea expressament. Són simples corretges de transmissió. Hi ha una altra visió més alternativa que defensa una societat civil allunyada dels partits polítics, de qui no vol saber-ne res, amb l’evident risc de perdre capacitat d’influència i centralitat.
Una tercera opció son les entitats com Òmnium que miren de tenir bones relacions amb els partits, ser-ne equidistants i garantint alhora la independència gràcies a tenir milers de socis cotitzants. Durant uns anys de fractura nacionalista arran de la creació dels governs tripartits, Òmnium ha optat per mantenir relacions amb tots els partits catalanistes. Els partits han entès, en general, que Òmnium els és proper però que perdria tota la seva força si acabés sent corretja de transmissió d’algú en concret. Òmnium vol influir als partits al mateix temps que els partits volen influir a l’Òmnium. És normal i comprensible. El fet que siguin més de dos, i de tres, i de quatre partits, que ho facin al mateix temps, és el que a la pràctica garanteix aquesta independència.
I és aquí on rau l’explicació del que hem viscut durant les darreres hores. La massa social d’Òmnium ha percebut que amb la polèmica sobre l’encapçalament, renunciar a l’eslògan era plegar-se a una voluntat externa. No tant a un president o a un partit concret sinó a una ingerència que trencava els equilibris aconseguits. Cal recordar que si Òmnium té la paella pel mànec en l’organització de la manifestació és, simplement, perquè portava més d’un any organitzant- la. Preparant l’argumentari contra qualsevol sentència, teixint complicitats civils i polítiques en múltiples reunions i, sobretot, pensant i repensant un eslògan on tothom si sentís còmode: independentistes, federalistes i autonomistes. D’altres alertaven que no calia posar-se la bena abans de la ferida. I ara corren.

El sobiranisme perd la por a les manifestacions

Publicat a Tribuna Catalana el 30/06/2010.
En el catalanisme les manifestacions han tingut durant molt temps mala premsa. En els anys 80 la Crida patia molt per omplir-les i en les del MDT, l’important no era quanta gent hi anava, sinó amb quants detinguts acabaven. Els anys 90 i bona part dels 2000 els independentistes tenien poques ocasions per manifestar-se, apart de la desfilada rutinària per la ronda de Sant Pere de la Diada. Els principatins més bregats agafaven l’autocar per baixar el 25 d’abril cap a València. El nacionalisme governant no alenà les reivindicacions populars massives. La darrera que impulsà fou la manifestació anti-LOAPA, en un llunyà 1982.

Va ser el 2006 i el 2007 que l’independentisme desperta de cop i amb una inusitada força demostra que les grans avingudes de Barcelona no només les omplen les repulses al terrorisme i a la invasió d’Iraq sinó també la causa catalana.

La primera va ser el febrer de 2006 convocada per la PDD i amb el suport explícit i entusiasta d’Esquerra. Va sorprendre per la seva enorme magnitud i va ser considerada històrica, perquè ni els més optimistes havien somiat omplir la Gran Via amb el lema ‘Som una nació i tenim el dret a decidir’ contra les rebaixes a l’Estatut i els atacs contra Catalunya. La segona, el desembre de 2007, ‘Som un nació i diem PROU!’ va baixar per la Via Laietana i el detonant va ser la crisi d’infraestructures i de rodalies. Fou convocada també per la PDD i comptà amb el suport d’ERC, CDC, ICV i la CUP. Va ser massiva també tot i que l’èxit ja no fou una sorpresa. El més destacat és que per a molts simpatitzants de CiU va ser la seva primera manifestació independentista. Més endavant arribaren manifestacions originals com la de Brussel·les 2009 que demostraven que s’havia perdut la por.

La tercera gran manifestació serà el proper 10 de juliol convocada per Òmnium i seguint l’estela de les anteriors porta per lema ‘Nosaltres decidim. Som una nació’. Té en comú amb les altres dues que són reactives i volen ser una resposta a un malestar concret. No són explícitament independentistes en el programa però sí en la simbologia i el missatge majoritari dels assistents.

Observant l’evolució de les tres manifestacions, el més rellevant és que cada vegada hi ha més sectors del catalanisme que s’hi van afegint. En aquesta ocasió, per primera vegada convoquen els grans sindicats i també el PSC i altres entitats d’àmbits no habituals d’aquestes convocatòries. La manifestació visualitzarà la força del catalanisme i la seva constant i creixent sobiranització. La convocatòria pot trencar alguns límits i també internacionalitzar el cas català. Els observadors estrangers arran de les consultes han començat a veure que l’idíl·lic encaix Catalunya-Espanya no és tal. Aquesta vegada sí que estaran a l’aguait

La flama de les consultes es manté viva

Publicat a Tribuna Catalana el 23/06/2010
En un article anterior, comentàvem que per valorar la participació a les consultes cal tenir en compte la composició sociopolítica del municipi. No és el mateix aconseguir la mateixa participació en poblacions de majoria nacionalista que, per exemple, en feus socialistes.

Actualitzem en aquesta crònica el quadre de poblacions amb més de 25.000 empadronats on s’ha celebrat la consulta. Compararem els vots assolits pels “Sí” amb la suma dels vots aconseguits per CiU i ERC en les eleccions al Parlament de 2006. D’aquesta manera, podem comparar la mobilització dels municipis per la independència, sense el biaix que representa el diferent comportament polític de cada un d’ells.

Veure gràfic aquí

D’entrada podem veure diferències substancials entre municipis. Mentre que alguns només aconsegueixen mobilitzar el 30% dels vots d’ERC i CIU, altres superen els que aconseguiren els dos partits conjuntament. L’observació de la taula ens permet constatar com en aquesta darrera onada, si bé hi ha hagut municipis que han punxat, n’hi ha d’altres que tot i ser “feus socialistes”, com Cerdanyola o Cornellà, han aconseguit mobilitzar molt bona part de l’electorat de CiU i ERC. El suport a les consultes, contra el que pugui fer semblar, no davalla sinó que es manté de manera ferma. El nivell de vots del Sí en relació als vots aconseguits pels partits nacionalistes no depèn de en quina onada s’ha fet la consulta sinó de com s’ha organitzat.

Setmana de vertígen. El dret a decidir marca l'agenda

Publicat a Tribuna Catalana 16/06/2010.



L’independentisme està arribant a final de curs exhibint múscul i sense donar mostres de cansament. Ara fa una setmana, la mesa del Parlament aprovà la IP per fer un referèndum oficial per la independència en una decisió que obliga tothom a posicionar-se.
Dissabte passat al matí la direcció d’ERC exhibeix la implicació total d’ERC en la recollida de signatures de la IP. A la mateixa tarda, Manifestació de la PDD, que tot i estar lluny de les massives, supera amb nota l’examen de convocatòria tenint en compte que no compta amb el suport entusiasta dels partits ni dels mitjans de comunicació. Comença la setmana amb el vibrant discurs del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, que felicita al Parlament per apostar per la consulta oficial. Probablement, l’únic assistent dels que omplien el Palau de la Música que no arrencà en aplaudiments (7’ 20’’) fou el president Montilla. Ahir dimarts, fou el torn la Docsession sobre Nació d’Artur Mas. Tot i que marca distàncies amb el referèndum immediat, aposta pel “Dret a decidir” com a democràcia en “estat pur”. L’imaginari independentista, estelades, seleccions catalanes, Arenys de Munt i les manifestacions sobiranistes, és assumit com a propi, com es pot comprovar en el vídeo de presentació de l’acte. La setmana s’acabarà diumenge, 20-J, amb una nova onada de consultes per la independència amb aire metropolità i amb la vista posada a Mataró, on sota la direcció de López Tena, el vot anticipat està fent estralls i s’espera una elevada participació.
El sobiranisme marca l’agenda dels partits i aguanta el nivell de mobilització. Si hi ha sentència abans de l’estiu, com vol la presidenta del TC i com no volen els partits catalans majoritaris, hi haurà una manifestació massiva just abans de marxar de vacances. Una manifestació d’elevada temperatura, en tots els sentits de la paraula. Just tornant de l’agost, un probable inici de recollida de signatures per la IP que marcaria la Diada i que enganxaria amb la campanya electoral pel Parlament. D’aquesta manera, l’independentisme haurà estat capaç d’aguantar tot un curs la tensió i condicionar les properes eleccions catalanes.

Independentisme ingovernable. Una llum al final del túnel?

Publicat a Tribuna Catalana 9/06/10
En els darrers mesos constatem que l’enorme creixement de l’independentisme català va lligat a una manca absoluta de lideratge. Només cal veure Mas evitant el debat per assegurar-se una victòria electoral, Carod desconcertat i distant tant de les consultes com del seu partit, Puigcercós que no sap com mirar-se les enquestes, Carretero que només aglutina una minsa part del descontentament amb ERC o Laporta amb un nivell de valoració política encara més baix que tots els dirigents als quals vol reemplaçar.
Al mateix temps una societat civil que multiplica plataformes, coordinadores i que accelera els ja normals processos de discussió i escissió entre elles. En són exemples l’intent fracassat de fer una coordinadora nacional amb capacitat executiva i amb la complicitat dels partits o la feblesa de l’actual coordinadora que és incapaç d’imposar una data per la consulta a Barcelona. La manca de sintonia entre partits i societat civil sembla absoluta i en tenim un nou exemple aquest proper dissabte amb la PDD que pretén tornar a omplir Barcelona prescindint dels partits i exposant-se a un gran fracàs de convocatòria. Si això succeeix, sempre podrà recriminar que la culpa és dels mateixos partits que exclou.
Una societat civil catalanista atomitzada on tothom és capaç de proposar noves iniciatives, aparentment esbojarrades. Si tenen èxit s’entronitza a l’organitzador durant unes setmanes que intentarà aprofitar per erigir-se com el líder que falta. I si no en té, ningú no se n’assabenta. Entretant els partits, desesperats, intentant esbrinar quines de les múltiples propostes acabaran reeixint. Si s’hi apunten i fracassen, temen el ridícul. Si no s’hi apunten i acaben triomfant, temen ser crucificats per traïdors.
Tot i aquest panorama d’independentisme ingovernable, en pocs dies, iniciatives que provenen “de dalt”, previstes en algun un full de ruta a mig o llarg termini elaborat per la classe política, han obtingut el suport i l’aplaudiment popular. Estem parlant, en primer lloc, de la IP aprovada ahir per la mesa del Parlament que vol promoure la celebració d’un referèndum oficial per la independència. Si tira endavant haurà estat possible per la coincidència entre l’opció institucional d’aprovar una llei de consultes populars i l’empenta popular, tant imparable com ingovernable, del moviment nascut a Arenys de Munt. En segon lloc, parlem de l’enorme audiència d’ “Adéu Espanya” emès recentment per TV3, fet molt excepcional, per audàcia i oportunitat, de la història de la televisió pública catalana. Qui va decidir fer el documental sabia que se la jugava però el salt no ha estat al buit i la xarxa ha funcionat. Amb aquesta audiència i suport ciutadà, es pot anar amb el cap alt i ben alt. Caldrà estar atents per veure si es tracta d’excepcions o bé d’un canvi de tendència que permeti aprofitar al màxim totes les energies sobiranistes.

dijous, 1 de juliol del 2010