dissabte, 24 d’abril del 2010

Símptomes de revolta democràtica



En els darrers anys l’independentisme emocional d’arrel identitària s’ha complementat amb les argumentacions de caràcter pràctic que, sobretot, expliquen els avantatges econòmics de la sobirania. Encara més recentment l’independentisme ha posat l’accent en el “dret a decidir” de tots els catalans, que són aquells que han triat aquest país per viure, independentment de la seva identificació nacional. Més enllà de les teoritzacions d’aquest independentisme inclusiu i del “dret a decidir” que s’han fet tant des de l’àmbit polític com acadèmic, anem trobant símptomes de com també el catalanisme polític de base està apostant amb èxit per aquesta via.

Un d’aquests símptomes són els centenars de vídeos que les comissions locals de les consultes estan elaborant aquestes setmanes. Podem veure com en el seu argumentari per animar al vot no hi apareix l’estelada sinó persones de totes edats i condicions que van repetint en català, castellà i altres llengües, que tant si s’opta pel sí com pel no, es tracta de “poder decidir”. No s’apel·la a la identitat catalana, sinó a participar, a ser escoltats, a triar sense limitacions externes. Poca bandera, poc dèficit fiscal i molta democràcia. Caldrà veure com es consoliden aquest diumenge les consultes a les grans ciutats, però el relat que utilitzen les comissions és inapel·lable i, per rebatre’l, els contraris han de fer malabarismes.

Un altre símptoma el veiem en els resultats de les enquestes d’opinió. Ja fa temps que aquestes auguren un creixement de l’independentisme i, sobretot, que a Catalunya existeix una majoria partidària de l’exercici de l’autodeterminació. En una àmplia i recent enquestaelaborada per la UOC es pot comprovar que fins a un destacadíssim 82% dels ciutadans catalans estan d’acord amb l’afirmació inconstitucional que “Catalunya ha de tenir el dret a decidir lliure i democràticament el seu futur polític”. Una altra dada que ofereix aquesta enquesta és que el principal motiu per votar a favor de la independència és “perquè seria una via pacífica i democràtica” per davant d’argumentacions simbòliques o fins i tot d’arrel pràctica. No és així, en canvi, pels contraris a la independència, que apel·len sobretot al “sentiment i a la convicció”.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Sant Jordi 2010

Algunes recomanacions per Sant Jordi.
...i també molt atents al hashtag #santjordi que, ben segur, serà un dels més populars al twitter durant aquests dies

divendres, 16 d’abril del 2010

Constitució i Estatut: legalitat versus legitimitat.

Publicat a Tribuna.cat (14 abril de 2010)

En vigílies d’una possible sentencia sobre l’Estatut, alguns recorden que en un Estat de Dret les sentències cal acatar-les i que cal obeir normes i sentències que s’hagin elaborat seguint el procediment establert, agradi o no agradi el seu contingut. Així, el respecte a les normes de joc “que entre tots ens hem dotat” és la base de la convivència democràtica. I un dels principis bàsics és que cap norma pot contradir la norma suprema. La Constitució Espanyola va ser votada en referèndum el 6 de desembre de 1978 i, excepte al País Basc, va ser referendada per una majoria molt amplia arreu de l’Estat. La Constitució Espanyola va ser fruit del consens entre exfranquistes i antifranquistes i ha estat lloada tants des de l’Estat com des de l’estranger com una eina útil a l’hora d’implantar un Estat social Democràtic i de Dret en un país sotmès a un règim autoritari. Ja aleshores algunes veus van demanar el vot negatiu al text adduint les enormes limitacions que hi havia per al fet nacional. La majoria, però, volia passar pàgina ràpid a la dictadura i aprovant el text constitucional, creia apuntalar el nou sistema democràtic.

La pregunta clau és saber quin suport rebria avui la Constitució a Catalunya, si fos votada lliurement i sense el xantatge d’un possible retorn del franquisme. Han passat els anys i les posicions que aleshores eren minoritàries avui ja no ho són tant. Per exemple, alguns joves que l’any 1978 militaven en grups extraparlamentaris independentistes, són avui al capdavant de les institucions del país i, quan han de prometre la norma suprema, ho fan “per imperatiu legal”. A més, durant aquests anys s’ha renovat més de la meitat del cos electoral català. Els qui ara tenen menys de 49 anys no van ser convocats a les urnes, bé perquè encara no tenien la majoria d’edat, bé perquè encara no havien nascut. Quan es debati el conflicte de legitimitats entre els dos textos, cal tenir en compte que cada generació ha de tenir dret a referendar les seves normes supremes, sense les limitacions històriques que van tenir les generacions anteriors.