dijous, 30 de desembre del 2010

Partits nous, fórmules noves


Publicat a Tribuna Catalana, el 22/12/2010. Estàvem acostumats a la política catalana a 5 partits polítics parlamentaris. Tots ells es presentaven a totes les convocatòries i tots ells obtenien representació normalment a les principals institucions: Parlament de Catalunya, Congrés, Parlament Europeu i els principals ajuntaments del país.


En els darrers anys, diversos partit polítics han aconseguit sacsejar un sistema de partits que semblava inamovible. Algunes d’aquestes organitzacions sembla que venen per quedar-se però, pel que sembla, no a substituir els 5 clàssics, sinó per intentar trobar el seu espai en determinades institucions.

El més interessant de l’anàlisi de les noves forces: (Ciutadans, CUP, Plataforma per Catalunya i Solidaritat i Reagrupament) és que són partits que, a diferencia dels 5 clàssics, només semblen moure’s bé en determinats tipus de convocatòries.

Ciutadans és un cas ben paradigmàtic. Neix amb representació al Parlament de Catalunya i fracassa estrepitosament en totes les altres convocatòries. En les municipals degut a la barrera del 5% però en les altres perquè només és percebut per l’electorat com un partit vàlid per les eleccions al Parlament. Cada nova convocatòria que no sigui el parc de la Ciutadella suposarà per al partit una pèrdua important de diners i fins i tot d’imatge, en quedar relegat a un extraparlamentarisme evident.

El cas de la CUP és també prou interessant. Naixent com una candidatura municipalista exclou expressament, no sense un intens debat intern, presentar-se en altres eleccions. Queda com experiència, el fracàs de presentar-se al Parlament Europeu el 2004. Podem tendir doncs cap a partits especialitzats en convocatòries i, precisament, els que s’acaben destrenar hauran de fer el càlcul de si els surt a compte presentar-se sempre o els és més útil concentrar-se en aquelles convocatòries on poden rendibilitzar millor els seus vots.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Les possibilitats de Solidaritat a les municipals

Publicat a Tribuna Catalana, el 15/12/2010.Tot i que no són mai extrapolables, els resultats de les eleccions nacionals del 28N ens donen pautes de com podrien ser els resultats de les Municipals. Solidaritat Catalana va anunciar ben aviat que els resultats del Parlament l’animaven a presentar-s’hi. Si per entrar al Parlament de Catalunya cal un 3% dels vots vàlids, aquesta xifra és del 5% per als Ajuntaments.

SI ha superat el 5% en centenars de municipis, alguns d’ells caps de comarca com Vic, Berga, Manresa , Vilafranca del Penedès, Igualada o Girona. Però on SI treu millors resultats és en municipis petits on es necessita un percentatge més elevat que el 5% per entrar, ja que només tenen 11 regidors o menys


Solidaritat té a favor l’empenta dels militants i la dinàmica positiva d’un partit que acaba d’entrar i que vol aprofitar la inèrcia optimista per crear seccions locals. D'altra banda, es parteix d’un programa molt atractiu per a les eleccions nacionals: la proclamació immediata de la independència i caldrà veure com es reformula per als ajuntaments. També caldrà tenir en compte que alguns d’aquests municipis, especialment diverses capitals de comarca, són els feus de la CUP. Tot i que s’hagi començat a especular amb pactes, és dubtós que la CUP, que ha estat tant temps preparant aquestes eleccions, es vulgui diluir en coalició amb SI, tenint en compte el fort component social de la seva proposta.

Pel que fa Barcelona, el 2,9% de SI és una xifra molt petita per intentar l’aventura d’anar en solitari però suficient per buscar un pacte amb Esquerra que només va obtenir un 6,5%, xifra massa propera al 5% per arriscar-se a tenir competència en un espai polític tant proper.

dilluns, 13 de desembre del 2010

divendres, 10 de desembre del 2010

On van els vots d'Esquerra?

Publicat a Tribuna Catalana (9/12/2010). L’estrepitosa caiguda d’Esquerra a les eleccions del 28N dibuixa un mapa electoral amb el vot independentista fragmentat. Les enquestes preelectorals i també les primeres postelectorals ens diuen que molt de vot perdut per ERC va a CIU, per tant, vol dir que no tot el vot que perd ERC va a SI I RCAT i, que no tot el vot que va SI I RCAT prové d’ERC.

De tota manera, la correlació entre les caigudes d’Esquerra i els resultats de les dues noves candidatures són prou rellevants per analitzar-les conjuntament.




De cada 10 vots a grups independentistes, han anat 6 per Esquerra, 3 per SI i 1 per RCAT. Però depenent del territori aquestes proporcions han variat considerablement. Destaquen les comarques on SI s’ha apropat a Esquerra (Bages, Anoia) o fins i tot ha arribat a superar-los com el Berguedà o Osona. Reagrupament, que ha tingut millors percentatges a les comarques de Lleida i Girona, va superar Esquerra i SI a la Cerdanya.

En general a la majoria de municipis, els vots que perd ERC són superiors als que sumen els dos nous partits. De mitjana, els tres partits independentistes sumen el 86% del percentatge assolit per ERC el 2006. On aquesta diferencia és mes petita és en aquelles poblacions on SI o RCAT obtenen millors resultats i, on coincideix generalment, amb comarques on tradicionalment el vot nacionalista ha estat molt elevat. En aquests casos les pèrdues de vot globals dels partits independentistes són molt baixes o en algun cas superen, com és el cas del Berguedà, els resultats d’ERC de 2006.

Un cas invers serien aquelles poblacions, moltes de l’àrea metropolitana, on ERC també perd la meitat dels vots però en canvi SI i RCAT només en poden recollir una petita part. És el cas del Baix Llobregat, poblacions com Badalona, L’Hospitalet, el Districte de Nou Barris a Barcelona o també la ciutat de Tarragona. En aquestes poblacions, l’independentisme només suma al voltant del 70% del percentatge de vots obtingut el 2006 i és, en canvi, on s’han produït els ascensos més contundents de CiU.

Finalment, cal dir que en diverses zones de les circumscripcions de Lleida i de Tarragona les caigudes d’Esquerra no són tan grans com a la resta del país. Però només en municipis petits que tenen alcalde republicà, com Carme (Anoia) o Santa Maria d’Oló (Bages), Esquerra acapara gairebé tot el vot independentista.

dijous, 9 de desembre del 2010

Ajuda'ns a transmetre #energiavoluntaria


Del 9 al 19 de desembre xarxanet.org impulsa la setmana de l'energia voluntària, per donar a conèixer el voluntariat i tot el que representa a la societat. Vols transmetre energia voluntària?

- Experiències de voluntariat!
- Energia voluntària per als projectes socials

dissabte, 4 de desembre del 2010

La batalla de la part baixa de Barcelona. Quan pocs vots separen l'èxit del desastre.


Publicat a Tribuna Catalana l' 1/12/2010. Una de les incògnites més difícils de preveure de les eleccions del 28-N era la de saber com quedaria la distribució dels petits partits, especialment a la circumscripció de Barcelona. Si la nit electoral va ser plàcida en el recompte de la part alta de la classificació, fou d’autèntic infart en les posicions de sota. La pervivència de diferents projectes, tal com havíem previst en aquest article, podrien dependre de pocs milers de vots.

Finalment, el 3% de barrera mínima, va quedar marcat a 69.875 vots absoluts, xifra lleugerament més alta que en les darreres eleccions, degut a l’increment de la participació. El cost de l’escó a la circumscripció el va marcar el tercer diputat de Solidaritat, el darrer escollit, amb 24.030 vots. Per entendre’ns cada partit obtindria tants diputats com vegades pogués agrupar “24.030 vots”. Això sí, sempre que superés el 3%.

Ciutadans va superar aquest 3% sense problema i es va quedar a pocs vots del quart diputat, que hagués pogut sumar si hagués afegit els minsos 4.537 vots que va obtenir UPyD de Rosa Díez, que va quedar darrera de pirates, animalistes, la CORI o els Escons Insubmisos.

Solidaritat Catalana per la Independència va obtenir a Barcelona el 3,1% i superà per poc la barrera mínima. Automàticament entraren Laporta i López Tena. Però a més, assoleix el tercer diputat per molt pocs vots. Solidaritat va estar a un pas del fracàs. Si hagués obtingut 2.216 vots menys, amb un 2,99%, els tres diputats haurien quedat fora de Barcelona.

Per altra banda, a la Plataforma per Catalunya només li van faltar 12.500 vots per arribar al 3%. L’alta participació va ajudar a que la barrera fos més alta. Si no existís la barrera del 3%, el partit xenòfob hagués obtingut dos diputats.

En canvi Reagrupament, amb 23.299 vots no arribà ni a la xifra mínima per obtenir el primer diputat, que evidentment no hauria obtingut perquè només tenia l’1%. Si Rcat i SI haguessin anat junts i haguessin sumat tots els vots, els hi haurien faltat 800 vots per aconseguir el quart a Barcelona, tot i que segurament amb l’efecte suma l’haguessin aconseguit.

Paradoxes de la vida, impossibles de preveure amb anterioritat, la decisió de Rosa Díez de presentar-se separada de Ciutadans, podria haver estat la causa que el solidari Uriel Beltran, el darrer escó escollit a tota la circumscripció de Barcelona, sigui finalment diputat al Parlament de Catalunya.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Un Parlament amb més tensió nacional

Publicat a Tribuna Catalana, el 28N de 2010. Les eleccions al Parlament han suposat canvis importants al sistema de partits català. En primer lloc un canvi que significa un retorn al que havia estat la “normalitat” durant molts anys. Torna l’hegemonia de CiU com a partit dominant del Parlament. Però, per altra banda, ens trobem amb l’esberlament definitiu de l’ordre establert. D’un sistema molt estable de dos partits grans i 3 de petits s’ha passat en dos legislatures a un Parlament molt fragmentat. Una cambra amb més grups parlamentaris que mai i amb l’extrema dreta xenòfoba que es queda fora per molt pocs milers de vots.
Les tendències detectades per les enquestes s’han accentuat, especialment la derrota sense pal·liatius dels partits del govern. La victòria impecable de CiU fa retornar a la federació els millors resultats de les bones èpoques de Pujol. Guanya a tot arreu, amb solvència i superant amb placidesa el sostre del milió de vots.
La caiguda espectacular d’ERC, ja prevista, però no per això molt dolorosa. La fuga cap a SI, RCAT i CiU ja estava dibuixada a les enquestes que indicaven una baixíssima fidelització del vot. Els traspassos de vot cap a aquets tres partits són molt clars, si mirem els resultats municipi a municipi.
La divisió de l’independentisme extraparlamentari ha fregat el desastre. El diputat per Girona i els tres de Barcelona de Solidaritat han sortit per molt pocs milers de vots. Reagrupament no supera a SI en cap demarcació, tot i que si haguessin anat junts i sumats tots els vots, n’haurien assolit tres més.
Per altra banda cal destacar la caiguda espectacular del PSC que obté els resultats més baixos de la historia, i molt menors dels esperats. La derrota era prevista, però ha estat especialment dura, perquè ja es partia d’uns resultat molt dolents, tot i haver governat els darrers quatre anys. Baixar dels trenta diputats d’un Parlament de 135, dominant les principals institucions del país és,simplement, contundent.
Pel que fa al PP, la seva important crescuda havia estat detectada per alguna enquesta. Perquè ha passat? Ha estat en clau espanyola o en clau catalana? És a dir el PP ha crescut perquè té votants nacionalment espanyols que voten en clau espanyola esperant castigar Zapatero i animar a Rajoy ? O potser ha estat perquè tenen votants espanyolistes que es mobilitzen contra el pressumpte independentisme de CiU i la prohibició de les curses de braus? Caldrà analitzar-ho amb detall.
Finalment, el vot en blanc i l’abstenció que havien de ser històrics, han quedat en un bluf. Pujada minsa del vot en blanc i recuperació ferma de la participació. Tots els petits partits sectorials que semblaven que podien assumir vot protesta han acabat sent testimonials.
El país es tensa nacionalment, només cal mirar com queda el grup mixt. Tindrem més diputats contraris a l’Estatut que mai en les darreres legislatures. Menys diputats federalistes i, sobretot, una clara majoria de diputats sobiranistes catalans. Ens hem de remuntar a un llunyà 1992 perquè els diputats nacionalistes catalans sumessin més dels actuals 76 escons.

dijous, 25 de novembre del 2010

Vot en blanc

Donada l'interès que desperta el vot en blanc quan arriben eleccions, us poso els enllaços als diferents articles que he anat fent relacionats amb aquest tema. els darrers anys.

Independentisme: els reptes del 29N

Publicat a Tribuna Catalana el 24/11/2010.
La llarga precampanya, la campanya i les eleccions del 28N han comportat una sacsejada brutal en el si de l’independentisme català. En poques hores sabrem els resultats i caldrà respirar i, amb calma, mirar cap endavant. Solidaritat i Reagrupament hauran de prendre moltes decisions. Tant si entren com si no. Quin serà el seu futur com a organitzacions? Es presentaran a les properes eleccions municipals i posteriorment al Congrés dels diputats? o faran com la CUP, que només es presenta, selectivament, en determinades convocatòries? Quines relacions tindran entre ells? Recordem que el 1999 EUiA va presentar-se per separat d’ICV i es va quedar sense representació al Parlament. Després, condicionat als resultats, va pactar a la baixa una coalició que encara dura. Hi ha ferides, però caldrà cicatritzar-les. No és normal ni eficient que en un espai ideològic idèntic hi hagi dues formacions de mida semblant.

Per la seva part, Esquerra té la seva complicada agenda de decisions. Unes d’externes, com el grau de suport que donarà a Artur Mas i fins a quin punt convé, al partit i al país, ser el soci preferent del proper govern de la Generalitat. Però tindrà més feina, com la de cosir ferides internes que no han acabat de cicatritzar.

Entre tots tres partits independentistes hi ha hagut trencadissa i retrets però caldrà crear, ara que es tindrà clar l’espai que ocupa cadascú, un marc mínim de relacions. Sortosament hi ha espais civils on aquests dies no s’ha jugat a aprofundir les diferencies. En aquest sentit, cal agrair la incansable paciència dels promotors de la campanya “votaindependencia” que han ajudat a crear un clima de complicitat entre els electors de les diferents candidatures.

Però probablement, la feina més important la tenen els independentistes que militen a CiU, partit oficialment no independentista tot i que partidari del dret a decidir. Hauran d’assegurar que no es torna repetir l’estratègia del “peix al cove” i que l’esperit del 10 de juliol condicionarà l’obra de govern. I així sabrem si tornar a la Generalitat significa alguna cosa més que recuperar la gestió d’una administració pública.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Indecisos. Tres criteris per triar el vot


Publicat a Tribuna Catalana el 17/11/2010. A l’hora de triar el propi vot, els electors poden triar en clau de passat, en clau de futur proper o bé en clau ideològica (futur llunyà o grans valors). Votar en clau de passat és el vot que valora la trajectòria dels partits en els darrers quatre anys. Es tracta, sobretot, de premiar o castigar l’acció dels diferents partits de govern. Tornar-lo a votar si ha complert expectatives o deixar de fer-ho si no s’ho mereix i ha defraudat. Votem en clau de futur proper quan ens engresca les possibilitats que ens ofereixen, les promeses, que se’ns proposen per als propers quatre anys. Votem en clau ideològica quan volem donar suport a una idea, per exemple, la independència o el progrés social, o volem donar suport “als nostres”, com si féssim un plebiscit.

Com que hi ha electors de tots els tipus, els partits han de barrejar tots els punts de vista a l’hora de llençar missatges. Algunes de les persones que encara han de decidir el seu vot, en el fons estan dubtant de quin criteri han de seguir per triar. Seria el cas d’un votant d’Iniciativa descontent amb la gestió del tripartit però il·lusionat amb el recanvi generacional de la coalició. Per res del món voldria que deixar de votar a Iniciativa s’interpretés com un vot de càstig a Herrera. També alguns votants d’Esquerra es troben en la mateixa situació. Cal deixar de votar Esquerra, precisament ara que s’han compromès a no entrar a cap govern que no convoqui un referèndum? O, en sentit contrari, cal deixar de votar els socialistes, ara que deixaran de pactar amb els independentistes? Els partits del govern han de fer equilibris. Cal treure pit de la gestió, identificant, com fa Esquerra amb la llei del cinema, aquells elements que siguin més valorats pel seus, a la vegada que han de plantejar propostes creïbles pel futur immediat, i apel·lant, com sempre, a les grans idees.

Menys equilibris han de fer els partits que no han estat al govern. Mentre que Solidaritat i Reagrupament apel·len sobretot a les grans idees i converteixen els seus mítings en argumentari de les bondats de la independència, CiU deixa de lamentar-se del passat (ja no reparteix DVDs), planteja un futur llunyà molt obert i se centra en el futur immediat, l’espai menys arriscat i on pot trobar fàcilment més consensos.

dissabte, 13 de novembre del 2010

El vot blanc, tercera força a Catalunya

Publicat a Tribuna catalana, el 10/11/2010. Segons el darrer baròmetre electoral del CEO, publicat la setmana passada, el vot en blanc podria ser la tercera força a Catalunya. És a dir que darrera de CiU i PSC, seria l’opció que més suports tindria. Si això fos així, trencaria una tendència. Normalment el vot en blanc ha oscil·lat entre l’1% i el 4% dels votants segons els tipus d’eleccions. Una de les puntes de vot en blanc a Catalunya va ser a la ciutat de Barcelona a les municipals de 2007 (4,08 % ). Si el vot en blanc arribés, com diu el baròmetre, al 7,6% dels enquestats, significaria un percentatge encara més elevat entre els qui haurien anat a votar, i suposaria un toc d’atenció de dimensió considerable.

Però probablement, tot i que creixi, el vot en blanc no arribarà a aquestes xifres. Aquest tipus de vot és actualment un vot de prestigi i s’ha demostrat que molta de la gent que diu que votarà en blanc, finalment opta per l’abstenció o s’acaba decantant a darrera hora, i potser amb la pinça al nas, per una llista concreta.

En tot cas, els electors que segons el baròmetre afirmen que votaran en blanc el 28N, són el 9,2% dels antics votants d’Esquerra, el 7,7% dels d’ICV i el 6,5% dels del PSC . Els percentatge d’antics electors d’altres partits que afirmen que votaran en blanc són molt menors. En aquesta convocatòria, és clar que un augment de vot en blanc podria perjudicar els partits del govern sortint, que són els que tenen més problemes per fidelitzar el vot.

També s’ha especulat aquests dies sobre el possible efecte del vot en blanc en la possible entrada de nous partits al Parlament. Així, a la circumscripció de Barcelona, si un gran nombre de persones votessin en blanc en comptes de fer-ho per l’abstenció, encariria l’assoliment del 3%. Per poder concórrer al repartiment d’escons cal assolir més d’un 3% de vots vàlids i el vot blanc es considera vàlid. Més vots en blanc en comptes d’abstencions, voldrà dir més participació i, per tant, més vots absoluts necessaris per arribar al 3%. Però pensar en el vot en blanc estratègicament en l’actual context és ben complicat, tenint en compte l’enorme distància ideològica de les diferents candidatures que es troben, segons les enquestes, pendents de superar el llistó del 3%.

diumenge, 7 de novembre del 2010

De Vic al món. Les claus de l'èxit


L’ independentisme de base no para de sorprendre’ns. D’entre les seves múltiples i boges iniciatives, de tant en tant en surt alguna que cau en gràcia a l’enorme sotabosc sobiranista. Des de fa pocs dies, el vídeo del Lipdub de Vic es “comentat”, “reenviat”, “agradat” i “retuitejat” per centenars d’internautes de tots els continents, esdevenint un autèntic fenomen de masses i una interessant eina d’internacionalització del fet català.

Però quin és el secret del seu èxit?. Evidentment l’esquer de rècord mundial ha estat rellevant, però sobretot el triomf ve de les bones sensacions que transmet. Un comentari a youtube exclamava l’alegria de veure que els catalans demanàvem la independència sense ràbia, sense agror, amb molt de bon rotllo.

Val la pena veure el vídeo vàries vegades vegades. Hi podem trobar un còctel concentrat de tota la cultura independentista que s’ha creat els darrers anys. Lluny de l’agressivitat i la crema de banderes, s’hi destil·la el bo i millor de l’independentisme. Comença amb la impactant imatge del diable amb la torxa recitant Estellés (Gran la semblança amb el cartell dels 20 anys de Maulets!). L’abast dels Països Catalans hi és present, amb la tria de “La Flama” dels valencians Obrint Pas, una cançó ben coneguda per joves independentistes. Durant el recorregut hi van sortint els elements simbòlics que han marcat l’independentisme recent. La cultura popular catalana, amb castells, gegants i capgrossos, danses, gralles, sardanes, bastoners i diables; les seleccions catalanes amb l’hoquei i el rugby, i sobretot l’extens repertori de marxandatge. Estelades de totes mides i colors, samarretes amb ocurrents eslògans i també mocadors. Tot plegat amanit de petits detalls com l’ús de la llengua de signes.

El vídeo desprèn alegria, frescor, obertura, participació ciutadana i gent normal. En el vídeo no hi surten líders, ni partits, ni escissions. Quan l’independentisme es presenta sense haver de concretar sigles, la seva capacitat de convocatòria és impactant. El moviment social independentista, al revés que als anys 90, fa temps que ha desbordat l’independentisme polític. Cal angoixar-se per trobar la fórmula exacte de concretar políticament l’enorme energia de les consultes, del 10J o del Lipdub? O potser hem de respirar una mica i admetre que moviments socials i els partits juguen a lligues diferents?

divendres, 29 d’octubre del 2010

Joan Solà. L'orgull de disposar de referents

Publicat a Tribuna Catalana el 27/10/2010
L’any 2009, Òmnium Cultural lliurà el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tot i que no se sabia en aquell moment, seria la darrera vegada que els socis d’Òmnium assistien al lliurament del Premi sense conèixer el nom del guardonat. El jurat reunit el dia abans, trucava al premiat, amb poques hores de marge, per informar-lo que havia estat seleccionat. Amb el Palau de la Música ple de gom a gom, només els periodistes i els més pròxims al guardonat sabien qui seria l’elegit. Enguany, amb un nou format, es perd el factor sorpresa tot i que es guanya en difusió i en el fet que es pugui preparar un autèntic homenatge al guardonat.

Així, en les antigues edicions, el públic rebia amb un oh! el nom del Premi d’Honor. Hem vist en els darrers anys Premis d’honor mediàtics i d’altres reconeguts sobretot pels especialistes literaris. Tothom està d’acord que el lliurament de 2009 es convertí en una vetllada molt especial. Sense ser una escriptor mediàtic, dels que surten a televisió, els dos mil assistents reberen amb un gran somriure l’anunci que el premiat seria el filòleg i lingüística Joan Solà. El sentiren i el reconeixen com a seu, com a alumnes, com a lectors dels seus articles i llibres. Solà s’havia fet familiar a molta gent. El discurs punyent del mestre, ple d’energia i esperança pel país i per la llengua, acabà posant unànimement el Palau dempeus amb una ovació històrica. El poble retornava al mestre part del que havia rebut. Avui, dolor per la pèrdua de Joan Solà, però sobretot reconfortats que el país disposi de referents del seu nivell.

dijous, 28 d’octubre del 2010

PSAN, MDT i Estat Català. El manteniment de les sigles històriques


Publicat a Tribuna Catalana el 20/10/2010

Fa pocs dies es va conèixer que el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) donava suport a Solidaritat Catalana per la Independència. Per a força gent, va ser una sorpresa comprovar que l’històric partit revolucionari continuava viu. El referent de l’independentisme dels anys 70, després de diverses escissions donà suport al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) als anys 80 i posteriorment a Catalunya Lliure. A mitjans dels anys 90 reaparegué amb les pròpies sigles amb presència sobretot al País Valencià i molt menor a Catalunya. A la pràctica actua com a grup d’opinió i destaca que continua organitzant l’Aplec del Puig i publicant Lluita, la revista degana de l’esquerra independentista, sense interrupcions des de 1969.

Altres partits que han estat referents de l’ independentisme català en el seu moment mantenen l’organització viva. És el cas de l’MDT, referent dels anys 80 que donà suport polític a Terra Lliure, que també ressorgí a mitjans dels anys 90. Forma part de l’Esquerra Independentista i donà suport a la CUP, on va defensar, sense èxit, la necessitat de presentar-se a les eleccions al Parlament. Fins i tot trobem dos petits grups (http://www.estat-catala.cat/ i http://www.estat-catala.net/ ) que es disputen legalment les històriques sigles de l’Estat Català dels anys 30. En canvi, ja no hi és el Front Nacional de Catalunya (FNC), referent independentista durant el franquisme que va dissoldre’s a finals dels 80 quan els seus militants van ingressar a la renovada ERC independentista.

El manteniment d’aquestes sigles històriques es ben legítim però també es planteja el dubte de fins a quin punt representen, actualment, el bagatge de les milers de persones que van arribar a militar en aquestes organitzacions en els seus moments de màxim esplendor.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

El sistema electoral català perpetua la divisió provincial

Publicat a Tribuna Catalana el 13/10/2010. Ara que venen eleccions caldrà recordar un episodi d’aquesta darrera legislatura, que d’haver prosperat, hauria fet canviar moltes coses. El Departament de Governació va encarregar el 2007, amb el vist-i-plau dels grups parlamentaris, un informe a un grup d’experts amb l’objectiu de millorar el sistema electoral català. Els experts es van posar d’acord i van fer un informe per a la llei electoral molt complet on entraven de ple en temes calents. Circumscripcions noves, llistes obertes, mecanisme de transparència i de foment de la participació, elecció directa de diputats, entre d’altres. Tot plegat una música ben interessant per combatre la desafecció, tot i el neguit que el text generà en els aparells dels partits més grans.

La proposta havia d’inspirar una ponència del Parlament que havia de consensuar una nova llei electoral catalana. La llei havia de tenir, segons indica l’Estatut, una majoria de 2/3 per tirar endavant. Després d’uns mesos d’estira i arronsa, la ponència va acabar sense haver fet la feina encomanada, ja que l’acord no va ser possible.

Continuem, entretant, amb el sistema d’elecció previst en una disposició transitòria de l’Estatut de 1979 amb circumscripcions provincials que genera contradiccions com la següent. Quin sentit té, per exemple, que els vots de la Catalunya central amb comarques tant poc metropolitanes com Osona o el Berguedà tinguin menys pes que els vots de Girona o Tarragona? Seguint amb aquesta línia, quin sentit té que un vot urbà de la ciutat de Lleida o de Reus valgui més que un vot rural dels Prats de Rei (Anoia), d’Alpens (Osona) o de La Pobla de Lillet (Berguedà). Les actuals circumscripcions més que “donar veu al territori”, com defensaven alguns diputats que vetaren l’avanç de la ponència, aconsegueixen perpetuar la divisió provincial en l’imaginari col·lectiu, teòricament tant poc defensada pel catalanisme i pel propi Estatut.

Hi va haver una proposta de tècnics que es va posar sobre la taula i alguns grups parlamentaris van preferir dir que no. La proposta era aquí i fóra bo que ara que venen eleccions els partits ens recordessin quin model electoral defensen, independentment de si els beneficia més o menys. Com argumentava un dels politòlegs que van elaborar l’informe, no val la pena agafar la calculadora i mirar quin sistema t’és més favorable. El que et pot beneficiar més avui com a partit petit o gran que ets, et pot perjudicar el dia que canviï, per bé o per mal, la mida del teu partit o la localització dels teus electors.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Entrar o desaparèixer. Tres partits pendents d'una xifra

Publicat a Tribuna Catalana el 7 d'octubre de 2010. Les enquestes assenyalen que tres partits catalans -Ciutadans, Solidaritat i Reagrupament- estan al llindar d’obtenir representació parlamentària. Si es queden sense diputats, molt probablement desapareixeran en poc temps. El seu futur pot dependre de pocs milers de vots. Per entrar a la circumscripció de Barcelona fa falta superar la barrera del 3% dels vots vàlids. En canvi, superar aquest mínim no comporta representació automàtica a les altres tres circumscripcions.

Durant la nit electoral s’estarà pendent dels vots d’aquestes tres forces i també de quines seran finalment les xifres necessàries per assolir representació. Aquestes xifres dependran de dos factors. En primer lloc, dels canvis produïts al cens electoral, petits augments del cens a Girona i Tarragona i petits descensos a Lleida i Barcelona, que no resultaran rellevants. L’altre factor, molt més important, és la participació. Si aquesta fos baixa, es necessitarien menys vots per superar la barrera del 3%. Així, podem veure com en les darreres eleccions de 2006 els diputats van sortir més “barats” que en les altres convocatòries amb més participació. Amb una abstenció rècord, com la que preveuen algunes enquestes, es podria arribar al 3% amb menys de 65.000 vots.
gràfic eleccions
Pel que fa concretament a Barcelona, normalment s’associa superar el 3% a assolir automàticament 3 diputats. Fou el cas d’ ICV el 1999 amb un 3,31% o el 2006 quan Ciutadans arribà al 3,53%. En canvi, en un llunyà 1980, el Partit Socialista d’Andalusia amb un justíssim 3,03% dels vots assolí 2 escons i amb només 2.000 vots més ja hauria aconseguit el tercer diputat. Existeix, per tant, una lleugeríssima franja per damunt del 3% que donaria 2 diputats, tot i que el més probable fóra aconseguir-ne tres directament si se supera la barrera mínima.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Quan la política no s'acaba a internet

Publicat a Tribuna Catalana el 22 de setembre de 2010.En pocs anys la revolució tecnològica i les xarxes socials han inundat el debat polític. Però fins a quin punt es tracta d’eines decisives? Informar-se i debatre sobre política per Internet i les xarxes socials és qüestió de minories selectes o afecta ja a un gruix de l’electorat?
No sabem encara quants ciberactivistes hi ha ni tampoc quants electors podrien ser capaços de canviar el seu vot degut a consignes distribuïdes per la xarxa.
Però les respostes a un pregunta del darrer baròmetre del CEO ens comencen a donar una mica de llum.

En aquest baròmetre d’estiu (juliol 2010) es pregunta als electors, per quins mitjans s’acostumen a informar sobre temes politics. Es tracta de respostes acumulatives i, per tant, normalment, es combinen dues o més respostes. Podem comprovar que la premsa diària i la televisió continuen sent els mitjans utilitzats amb més freqüència. Internet queda en quart llocs, fins i tot després de la ràdio.

Analitzant les dades més atentament veiem com aquestes varien sensiblement depenent del partit que han votat els electors. Així s’informen més per internet els electors del PP, ERC, ICV i C’s que no pas els del PSC o CiU. Això s’explica, en bona part, per la diferent composició generacional dels electors. Aquells partits amb electorat més joves tindran més tendència a usar Internet que no pas els que tenen un electorat més envellit. Una altre motiu per explicar-ho seria el diferent nivell de politització dels electors. Com més politització més ús de la xarxa ja que és el mitjà més immediat i on és possible interactuar.

Hi ha molta gent que és usuària habitual d’internet i les xarxes socials però que no les fa servir per informar-se sobre política. Fins i tot els joves fan servir més la premsa o la televisió que la pròpia xarxa per informar-se sobre temes polítics.

Fan bé els partits d’utilitzar les xarxes socials, ja que tenen una potencialitat de futur molt evident, però tampoc han d’oblidar que la majoria de ciutadans, encara que siguin usuaris d’internet, continuen informant-se de política prioritàriament a través dels mitjans convencionals

dimecres, 15 de setembre del 2010

I tu, independentista, a qui votaràs?


Publicat a Tribuna Catalana, el 15/9/2010

Una de les frases més escoltades durant les tertúlies i debats espontanis de la Diada fou: “I ara, els independentistes, a qui hem de votar?”. Ens estem referint sobretot a un perfil d'electors que van votar ERC el 2003 o el 2006 i que havien demostrat descontentament amb els republicans.

Alguns ja fa temps que han optat per votar CiU, però són molts els que encara es mouen en la disjuntiva. En el baròmetre del passat juliol, el percentatge d’indecisos era molt elevat entre els antics electors d’ERC. Molts d’aquests veuen que se’ls acaba el temps per decidir-se i mostren certa preocupació sobre la destinació final del seu vot. De l’ambient general de la Diada se’n desprenen tres idees.

Per una banda constatem que l’abstenció i el vot en blanc en aquest àmbit comencen a estar mal vistos. Hom tendeix a pensar que després de la demostració de força ciutadana del 10J, abstenir-se podria ser una mena de traïció. La visió de puresa “a mi no m’enganyaran” de moda fa pocs anys i de situar el vot en blanc moralment per sobre dels “polítics corruptes” està disminuint. A més, l’aparició de noves forces treu arguments als seus defensors.

Per altra banda, també es constata que els militants de Solidaritat i RCAT, molts d’ells antics electors d’ERC, estan molt il·lusionats. Recorden l’estat d’ànim dels republicans en les eleccions de 1992 o de 2003. Però a part de tenir militants motivats i simpatitzants, ben visibles a la diada, aquestes forces també han de tenir electors. Perquè Solidaritat o RCAT entressin al Parlament, caldria que algunes desenes de milers de persones que no han assistit mai a cap acte o manifestació seves, els votessin.

Hi ha força independentistes disposats a fer-ho, però sembla que una bona part d’ells només ho faran si perceben possibilitats reals d’entrar al Parlament. Molts d’ells asseguren que miraran amb detall les enquestes, per saber qui dels dos té més possibilitats. Les primeres que apareguin amb mostres properes als 2.000 ciutadans començaran a donar pistes fiables.

Finalment, la idea de “vot útil independentista” davant la fragmentació de propostes pot acabar beneficiant ERC. Alguns dels que fins ara afirmaven que no tornarien a votar Esquerra, diuen ara que potser caldrà fer-ho com a darrera opció, en part, perquè no els convenç cap de les alternatives que finalment s’han presentat. Aquesta tendència, que sembla creixent, és especialment significativa en persones que es consideren d’esquerres i que no veuen gens clar votar a forces que tenen un programa social poc definit.

Entre el 10J i el 28N. S’acosta la Diada més concorreguda


Publicat a Tribuna Catalana, el 8/9/2010

Enguany l’onze de setembre es presenta realment atractiu. A part dels centenars d’actes organitzats arreu del territori, el centre de Barcelona viurà una efervescència digna d’estudi. Els darrers anys ja s’ha anat incrementant la presència ciutadana a la Diada

però enguany, degut al context d’efervescència, s’arribarà al clímax. Totes les organitzacions catalanistes tant civils com polítiques aniran a la caça del gladiador, del militant sobiranista. Buscaran el seu vot, la seva adhesió i la seva signatura.

Però és molt difícil que les convocatòries civils de la Diada esdevinguin notícia. En part perquè les declaracions dels polítics centraran l’actualitat informativa però també perquè s’organitzen múltiples activitats i cap d’elles sobresurt especialment. Dinars populars, manifestacions, ofrenes, marxes de torxes a la vigília, festes infantils, commemoracions històriques, concerts, mostres d’entitats, venda massiva d’estelades i mocadors, etc. Des de la multitudinària Festa de la Llibertat d’Òmnium fins a la taula de material del darrer Casal Independentista, la concentració és tant intensiva i la competència per guanyar minutatge i quota de pantalla als mitjans de comunicació és enorme. Els organitzadors d’activitats de les entitats faran bé en desangoixar-se per si surten més o menys als mitjans i concentrar-se a contribuir a la notícia real que ells protagonitzen: l’independentisme globalment avança. La suma de les activitats de la Diada mostren un sobiranisme popular desacomplexat, massiu i optimista que hauria de deixar ben astorats als corresponsals estrangers que, atrets pel 10J, vulguin venir per saber què es cou a Catalunya. Un sobiranisme que busca transformar en decisions polítiques les energies acumulades al llarg del curs passat. Un curs que començà ara fa un any a Arenys de Munt i que acabà el 10J al Passeig de Gràcia. La Diada pot ser un pont d’enllaç entre el 10J i el 28N. Un onze de setembre on lliurarà la batalla pacífica entre els que volen que el 10J condicioni el 28N i els que prefereixen oblidar-lo.

dijous, 2 de setembre del 2010

RCat i Solidaritat: repetint el guió que van escriure NE i el BEAN fa 30 anys

Publicat a Tribuna catalana el 2/03/2010
Sovint la història ens remet a situacions ja viscudes. No sabem si en podem treure lliçons però, com a mínim, les semblances són ben curioses. L’any 1980 hi hagué les primeres eleccions al Parlament de Catalunya restaurat. Ja hi havia partits amb representació parlamentària a les Corts i als principals ajuntaments però l’independentisme català, aleshores només d’esquerres, era extraparlamentari i no volia desaprofitar l’ocasió. Dues candidatures es postularen exactament en el mateix espai polític: Nacionalistes d’Esquerra (NE) i el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN). La primera d’elles s’havia constituït feia poc, naixia amb energia i tenia un ampli suport en entorns intel·lectuals, ecologistes, i recollia una bona part del PSAN. El BEAN ja s’havia presentat amb Xirinacs el 1979 a les eleccions estatals sense aconseguir representació i s’havia dividit durant la mateixa nit electoral.

Davant la imminència de les eleccions foren molts els qui apostaren per la unitat entre les dues forces, degut a l’evidència que l’espai polític que volien ocupar era el mateix. Alguns milers signaren manifestos per la unitat i fins i tot s’anuncià una vaga de fam per assolir-ho. Les desavinences foren personals però també en la manera en què s’havien d’unir els dos grups. Per a NE, grup que naixia amb més empenta, calia una “unitat des de la base” i en canvi, per al BEAN, calia un pacte d’“igual a igual” entre els dos grups. Segons el BEAN, NE volia ocupar un espai on ja hi eren ells. Les semblances entre l’embolic entre RCat i Solidaritat són prou evidents. Els rumors digueren aleshores que aquesta divisió fou incentivada per altres partits que no els interessava massa competència al Parlament. NE omplí, en el seu míting final, el Palau d’Esports de Barcelona amb un concert de Lluís Llach que donà entusiasta suport al projecte. Però arribaren les eleccions i cap dels dos grups assolí diputats. El BEAN que no arribà als 15.000 vots es dissolgué poc després. NE , que triplicà els vots del BEAN però es quedà lluny del 3%, es constituí com a moviment però mai obtingué diputats si no fora pactant, més endavant, amb altres forces polítiques. Haurien de passar un parell de legislatures perquè diputats explícitament independentistes fessin sentir la seva veu al Parlament.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Eleccions al Parlament: cròniques estivals

Durant aquest mes d'agost he publicat a Tribuna Catalana un anàlisi de com afronten els partits parlamentaris les properes eleccions. Hi trobareu les expectaves i també l'evolució en nombre de diputats de les darreres legislatives.






dijous, 29 de juliol del 2010

Els tres escenaris electorals de Solidaritat Catalana


Publicata Tribuna catalana 28/07/2010
Davant la decisió definitiva de la Solidaritat Catalana per la Independència de presentar-se a les eleccions al Parlament, comencen a esvair-se els primers dubtes i es perfilen tres possibles escenaris electorals per aquesta candidatura.

El primer escenari és que no aconsegueixen pactar amb Reagrupament o que ho facin després d’una baralla amb retrets mutus i personals per la confecció de les llistes que debilitessin la candidatura sortint. En cas que dues llistes es disputessin aquest espai, probablement el vot es dividiria i cap d’elles aconseguiria representació parlamentària.

El segon escenari és que Reagrupament s’incorporés a Solidaritat o que les dues forces pactessin, amb Joan Laporta de cap de llista i amb la maquinària de Reagrupament a darrera. És l’escenari que ha anat prenent força durant els darrers mesos i el més probable dels tres. La candidatura podria acabar rebent el vot de bona part dels antics electors d’Esquerra de 2006 i de 2003 que, farts de tripartit, en les enquestes apareixen refugiats en el vot en blanc o l’abstenció. En aquest cas, la llista podria arribar a obtenir un petit grup parlamentari proper als 7 diputats, sumant electors que ja s’havien abstingut en darreres convocatòries o que ho farien en la propera si no es presentés Solidaritat.

Finalment, el tercer escenari es donaria si la confirmació definitiva que Laporta es presenta al Parlament generés un espiral d’adhesions i que altres diputats, alcaldes, dirigents territorials de CiU i Esquerra abandonessin els seus partits s’incorporessin al projecte. En aquest cas, no només disputaria el vot descontent d’Esquerra sinó que s’atacaria la important bossa d’electorat sobiranista de CiU. Però, aquesta possibilitat és força improbable. El nivell d’adhesions de sectors intel·lectuals i polítics en la primera setmana ha estat més que limitada i l’electorat i la militància de CiU, a fregar d’una victòria electoral, sembla tancar files amb Artur Mas. Recordem, a més, que l’electorat independentista de CiU, fins al moment, no respon fàcilment a consignes abrandades. Tots ells, que són molts, votaren de manera unànime pel SÍ en el referèndum de l’Estatut del 2006, quan totes les plataformes sobiranistes del moment animaven a votar NO. En el cas, improbable, que es donés aquest tercer escenari, Solidaritat irrompria en força al Parlament amb més de 10 diputats provocant un terratrèmol en el tant estable sistema de partits català.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Les fotos de la manifestació (via flickr)



Laporta marca terreny

Publicat a Tribuna catalana el 21/07/2010
Des de fa mesos es parla de la possibilitat d’una candidatura al voltant de Laporta i Reagrupament. Aprofitant l’eufòria sobiranista dels darrers mesos han aparegut altres iniciatives, sobretot en forma de manifestos, que pretenen posicionar-se també dins d’aquest espai. Aprofitant l’empenta de l’èxit de la manifestació del 10J, la proposta de la Solidaritat Catalana independentista és un pas endavant que pot permetre a Laporta liderar amb comoditat aquest nou sector polític.

El canvi més rellevant no és tant la proposta de gran coalició, d’èxit molt poc probable en no sorgir dels partits majoritaris, sinó l’aparició d’Alfons López Tena i Uriel Beltran, militants destacats de CiU i ERC. Apel·lar a la unitat juntament amb López Tena i Beltran dóna certa credibilitat i és un canvi respecte a setmanes anteriors. No són pas dirigents de primera línia del partit, ni personatges mediàtics, però si persones molt reconegudes pels sectors sobiranistes militants, per la seva implicació activa en l’organització de les consultes. En tot cas, davant la previsible negativa dels seus dos partits, hauran d’aclarir aviat si van amb Laporta o tornen amb els seus.

La primera impressió és que la Solidaritat no ha arrencat amb prou força per sotragar les bases militants i electorals de CiU i ERC i no generarà en aquests partits corrents interns partidaris del projecte, que poguessin convertir-se en fuites o escissions d’importància. Potser no crea el terrabastall desitjat però sí que alinea favor seu i de manera apassionada als gladiadors (els militants més actius), tal i com es percebia ahir al vespre en els animats fòrums d’internet independentistes. Amb aquesta jugada, Laporta es posiciona de manera contundent dins del batibull de propostes del nou independentisme marcant el ritme, la confecció de llistes i el programa.

L’objectiu de Laporta és colossal i les dificultats moltes. Laporta apareix molt poc a les enquestes, la seva valoració és molt baixa entre els votants de tots els partits, inclòs ERC i CiU. A més, el sistema de partits català, tot i la seva riquesa i petites variacions, gaudeix d’una estabilitat molt gran i disposa de mecanismes per afavorir els partits que ja hi són. A favor seu, la desafecció amb els partits tradicionals i els alts índex d’abstenció previstos que faran que tot i les seves minses expectatives de les enquestes, no hagi de tenir problemes per assolir grup parlamentari.

dijous, 15 de juliol del 2010

El mandat del poble: cal un gest de sobirania

Publicat a Tribuna Catalana el 14/07/2010.
Tal com s’ha dit aquests dies, la manifestació ens llança dos missatges. Un és el d’avançar nacionalment, amb el cap ben alt i sense acatar una sentència injusta i imposada. L’altre gran missatge és la constatació del descrèdit de la classe política. La societat civil organitza la manifestació i el poble, espontàniament, sobrepassa els dirigents polítics. No els necessita. Però estem en un sistema democràtic representatiu i no es pot prescindir dels polítics. Uns polítics que durant molts anys han anat dient que el poble no seguia, que la societat civil no empenyia i que ells ja feien molt amb el que feien. El gran canvi que significa la manifestació és que la societat civil fa els deures i dóna un missatge molt i molt contundent: ja no hi ha excusa. El poble respon i si els polítics volen saltar endavant, allí hi tenen una bona xarxa preparada. Fins ara podien dubtar-ne; ara ja no.
Davant d’això, els partits poden anar fent la viu-viu i seguir pensant en guanyar les eleccions a la Generalitat, mantenir el màxim nombre d’escons possibles, o, individualment mantenir l’acta de diputat o el càrrec. Però el poble no espera això. I tampoc espera unitat a qualsevol preu. El que el poble vol és avançar. Si la classe política vol estar a l’alçada hauria de fer immediatament en els propers dies alguns gestos de caràcter simbòlic rellevants. Gestos de desacatament a la sentència i fins i tot a la Constitució. No cal que siguin estrictament independentistes però sí que siguin contundents, arriscats, que mostrin cruament el conflicte on ens trobem. No ens estem referint a declaracions al Parlament sinó a alguna cosa més. Quelcom prou contundent perquè a nivell internacional parin l’orella cap a aquesta banda de món. Si una manifestació d’un milió i mig de persones no és prou notícia, sí que ho hauria de ser el desacatament explícit, per exemple, dels nostres diputats a les Corts. Si no es segueix aquesta via, a les properes eleccions l’abstenció, els vots blancs i els vots nuls continuaran creixent de forma imparable.

10-J Algunes claus

Publicat a Tribuna Catalana l'11/07/2010.
La manifestació del dia 10 ha esta un gran èxit de participació que ha superat totes les expectatives. S’ha fet història. Ja des de fa anys es constatava el que n’hem dit sobiranització del catalanisme. És a dir que l’independentisme català, històricament minoritari, era cada vegada més important en el conjunt del catalanisme polític. Aquesta reflexió venia acompanyada de certa preocupació pel possible estancament del catalanisme. Es a dir el perímetre del sobiranisme creixia i s’acostava al perímetre del catalanisme que semblava inamovible. La manifestació ha constatant que els perímetres son ja gairebé coincidents però que no s’han estancat. Mai abans, el catalanisme havia reunit tanta gent. Més enllà de les declaracions dels dirigents dels partits, el 99% de les expressions populars de la manifestació (eslògans, pancartes i declaracions espontànies als mitjans) posàvem èmfasi clarament en la independència.
Tot això ha estat possible gràcies a l’entitat convocant, Òmnium Cultural, que ha aconseguit fer una manifestació unitària. Si la manifestació l’hagués convocat el govern o el Parlament no hauria tingut, ni de lluny tanta participació. SI ho haguessin fet les plataformes sobiranistes sense els partits, no haguessin tingut l’enorme ressò previ que n’ha facilitat l’assistència. Òmnium ha trencat el tòpic que radicalitat i unitat són incompatibles. Picant l’ullet al sobiranisme creixent però a la vegada amb un discurs impecablement unitari ha quadrat el cercle, tot i les pressions evidents per les quals ha passat. Cal dir, finalment, que durant la manifestació s’ha percebut un aire de desafecció cap als partits. No cap a la política, si fos així no hi hagués anat ningú, sinó contra els partits i la classe política. Gestionar aquesta realitat no és pas fàcil. Regeneració? Donar pas als nous partits? En tot cas, la societat civil ja està fent la seva feina i ho ha fet amb nota. Ara toca l’hora de la política, ja no val a dir allò de que el “país no segueix”.

Òmnium: la independència de la societat civil

Publicat a Tribuna Catalana el 7/07/2010.
Arran de la polèmica sobre l’encapçalament de la manifestació del 10 de juliol, cal recordar que hi ha diverses maneres de relacionar-se entre els partits polítics i la societat civil. Per una banda molts dirigents dels partits tendeixen a veure la societat civil com un apèndix. Són entitats a les que cal engreixar o frenar, premiar o castigar, segons es portin més o menys bé. Aquest model portat a l’extrem du a una societat civil fragmentada on cada partit polític té el control sobre determinades organitzacions que consolida o fins i tot crea expressament. Són simples corretges de transmissió. Hi ha una altra visió més alternativa que defensa una societat civil allunyada dels partits polítics, de qui no vol saber-ne res, amb l’evident risc de perdre capacitat d’influència i centralitat.
Una tercera opció son les entitats com Òmnium que miren de tenir bones relacions amb els partits, ser-ne equidistants i garantint alhora la independència gràcies a tenir milers de socis cotitzants. Durant uns anys de fractura nacionalista arran de la creació dels governs tripartits, Òmnium ha optat per mantenir relacions amb tots els partits catalanistes. Els partits han entès, en general, que Òmnium els és proper però que perdria tota la seva força si acabés sent corretja de transmissió d’algú en concret. Òmnium vol influir als partits al mateix temps que els partits volen influir a l’Òmnium. És normal i comprensible. El fet que siguin més de dos, i de tres, i de quatre partits, que ho facin al mateix temps, és el que a la pràctica garanteix aquesta independència.
I és aquí on rau l’explicació del que hem viscut durant les darreres hores. La massa social d’Òmnium ha percebut que amb la polèmica sobre l’encapçalament, renunciar a l’eslògan era plegar-se a una voluntat externa. No tant a un president o a un partit concret sinó a una ingerència que trencava els equilibris aconseguits. Cal recordar que si Òmnium té la paella pel mànec en l’organització de la manifestació és, simplement, perquè portava més d’un any organitzant- la. Preparant l’argumentari contra qualsevol sentència, teixint complicitats civils i polítiques en múltiples reunions i, sobretot, pensant i repensant un eslògan on tothom si sentís còmode: independentistes, federalistes i autonomistes. D’altres alertaven que no calia posar-se la bena abans de la ferida. I ara corren.

El sobiranisme perd la por a les manifestacions

Publicat a Tribuna Catalana el 30/06/2010.
En el catalanisme les manifestacions han tingut durant molt temps mala premsa. En els anys 80 la Crida patia molt per omplir-les i en les del MDT, l’important no era quanta gent hi anava, sinó amb quants detinguts acabaven. Els anys 90 i bona part dels 2000 els independentistes tenien poques ocasions per manifestar-se, apart de la desfilada rutinària per la ronda de Sant Pere de la Diada. Els principatins més bregats agafaven l’autocar per baixar el 25 d’abril cap a València. El nacionalisme governant no alenà les reivindicacions populars massives. La darrera que impulsà fou la manifestació anti-LOAPA, en un llunyà 1982.

Va ser el 2006 i el 2007 que l’independentisme desperta de cop i amb una inusitada força demostra que les grans avingudes de Barcelona no només les omplen les repulses al terrorisme i a la invasió d’Iraq sinó també la causa catalana.

La primera va ser el febrer de 2006 convocada per la PDD i amb el suport explícit i entusiasta d’Esquerra. Va sorprendre per la seva enorme magnitud i va ser considerada històrica, perquè ni els més optimistes havien somiat omplir la Gran Via amb el lema ‘Som una nació i tenim el dret a decidir’ contra les rebaixes a l’Estatut i els atacs contra Catalunya. La segona, el desembre de 2007, ‘Som un nació i diem PROU!’ va baixar per la Via Laietana i el detonant va ser la crisi d’infraestructures i de rodalies. Fou convocada també per la PDD i comptà amb el suport d’ERC, CDC, ICV i la CUP. Va ser massiva també tot i que l’èxit ja no fou una sorpresa. El més destacat és que per a molts simpatitzants de CiU va ser la seva primera manifestació independentista. Més endavant arribaren manifestacions originals com la de Brussel·les 2009 que demostraven que s’havia perdut la por.

La tercera gran manifestació serà el proper 10 de juliol convocada per Òmnium i seguint l’estela de les anteriors porta per lema ‘Nosaltres decidim. Som una nació’. Té en comú amb les altres dues que són reactives i volen ser una resposta a un malestar concret. No són explícitament independentistes en el programa però sí en la simbologia i el missatge majoritari dels assistents.

Observant l’evolució de les tres manifestacions, el més rellevant és que cada vegada hi ha més sectors del catalanisme que s’hi van afegint. En aquesta ocasió, per primera vegada convoquen els grans sindicats i també el PSC i altres entitats d’àmbits no habituals d’aquestes convocatòries. La manifestació visualitzarà la força del catalanisme i la seva constant i creixent sobiranització. La convocatòria pot trencar alguns límits i també internacionalitzar el cas català. Els observadors estrangers arran de les consultes han començat a veure que l’idíl·lic encaix Catalunya-Espanya no és tal. Aquesta vegada sí que estaran a l’aguait

La flama de les consultes es manté viva

Publicat a Tribuna Catalana el 23/06/2010
En un article anterior, comentàvem que per valorar la participació a les consultes cal tenir en compte la composició sociopolítica del municipi. No és el mateix aconseguir la mateixa participació en poblacions de majoria nacionalista que, per exemple, en feus socialistes.

Actualitzem en aquesta crònica el quadre de poblacions amb més de 25.000 empadronats on s’ha celebrat la consulta. Compararem els vots assolits pels “Sí” amb la suma dels vots aconseguits per CiU i ERC en les eleccions al Parlament de 2006. D’aquesta manera, podem comparar la mobilització dels municipis per la independència, sense el biaix que representa el diferent comportament polític de cada un d’ells.

Veure gràfic aquí

D’entrada podem veure diferències substancials entre municipis. Mentre que alguns només aconsegueixen mobilitzar el 30% dels vots d’ERC i CIU, altres superen els que aconseguiren els dos partits conjuntament. L’observació de la taula ens permet constatar com en aquesta darrera onada, si bé hi ha hagut municipis que han punxat, n’hi ha d’altres que tot i ser “feus socialistes”, com Cerdanyola o Cornellà, han aconseguit mobilitzar molt bona part de l’electorat de CiU i ERC. El suport a les consultes, contra el que pugui fer semblar, no davalla sinó que es manté de manera ferma. El nivell de vots del Sí en relació als vots aconseguits pels partits nacionalistes no depèn de en quina onada s’ha fet la consulta sinó de com s’ha organitzat.

Setmana de vertígen. El dret a decidir marca l'agenda

Publicat a Tribuna Catalana 16/06/2010.



L’independentisme està arribant a final de curs exhibint múscul i sense donar mostres de cansament. Ara fa una setmana, la mesa del Parlament aprovà la IP per fer un referèndum oficial per la independència en una decisió que obliga tothom a posicionar-se.
Dissabte passat al matí la direcció d’ERC exhibeix la implicació total d’ERC en la recollida de signatures de la IP. A la mateixa tarda, Manifestació de la PDD, que tot i estar lluny de les massives, supera amb nota l’examen de convocatòria tenint en compte que no compta amb el suport entusiasta dels partits ni dels mitjans de comunicació. Comença la setmana amb el vibrant discurs del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, que felicita al Parlament per apostar per la consulta oficial. Probablement, l’únic assistent dels que omplien el Palau de la Música que no arrencà en aplaudiments (7’ 20’’) fou el president Montilla. Ahir dimarts, fou el torn la Docsession sobre Nació d’Artur Mas. Tot i que marca distàncies amb el referèndum immediat, aposta pel “Dret a decidir” com a democràcia en “estat pur”. L’imaginari independentista, estelades, seleccions catalanes, Arenys de Munt i les manifestacions sobiranistes, és assumit com a propi, com es pot comprovar en el vídeo de presentació de l’acte. La setmana s’acabarà diumenge, 20-J, amb una nova onada de consultes per la independència amb aire metropolità i amb la vista posada a Mataró, on sota la direcció de López Tena, el vot anticipat està fent estralls i s’espera una elevada participació.
El sobiranisme marca l’agenda dels partits i aguanta el nivell de mobilització. Si hi ha sentència abans de l’estiu, com vol la presidenta del TC i com no volen els partits catalans majoritaris, hi haurà una manifestació massiva just abans de marxar de vacances. Una manifestació d’elevada temperatura, en tots els sentits de la paraula. Just tornant de l’agost, un probable inici de recollida de signatures per la IP que marcaria la Diada i que enganxaria amb la campanya electoral pel Parlament. D’aquesta manera, l’independentisme haurà estat capaç d’aguantar tot un curs la tensió i condicionar les properes eleccions catalanes.

Independentisme ingovernable. Una llum al final del túnel?

Publicat a Tribuna Catalana 9/06/10
En els darrers mesos constatem que l’enorme creixement de l’independentisme català va lligat a una manca absoluta de lideratge. Només cal veure Mas evitant el debat per assegurar-se una victòria electoral, Carod desconcertat i distant tant de les consultes com del seu partit, Puigcercós que no sap com mirar-se les enquestes, Carretero que només aglutina una minsa part del descontentament amb ERC o Laporta amb un nivell de valoració política encara més baix que tots els dirigents als quals vol reemplaçar.
Al mateix temps una societat civil que multiplica plataformes, coordinadores i que accelera els ja normals processos de discussió i escissió entre elles. En són exemples l’intent fracassat de fer una coordinadora nacional amb capacitat executiva i amb la complicitat dels partits o la feblesa de l’actual coordinadora que és incapaç d’imposar una data per la consulta a Barcelona. La manca de sintonia entre partits i societat civil sembla absoluta i en tenim un nou exemple aquest proper dissabte amb la PDD que pretén tornar a omplir Barcelona prescindint dels partits i exposant-se a un gran fracàs de convocatòria. Si això succeeix, sempre podrà recriminar que la culpa és dels mateixos partits que exclou.
Una societat civil catalanista atomitzada on tothom és capaç de proposar noves iniciatives, aparentment esbojarrades. Si tenen èxit s’entronitza a l’organitzador durant unes setmanes que intentarà aprofitar per erigir-se com el líder que falta. I si no en té, ningú no se n’assabenta. Entretant els partits, desesperats, intentant esbrinar quines de les múltiples propostes acabaran reeixint. Si s’hi apunten i fracassen, temen el ridícul. Si no s’hi apunten i acaben triomfant, temen ser crucificats per traïdors.
Tot i aquest panorama d’independentisme ingovernable, en pocs dies, iniciatives que provenen “de dalt”, previstes en algun un full de ruta a mig o llarg termini elaborat per la classe política, han obtingut el suport i l’aplaudiment popular. Estem parlant, en primer lloc, de la IP aprovada ahir per la mesa del Parlament que vol promoure la celebració d’un referèndum oficial per la independència. Si tira endavant haurà estat possible per la coincidència entre l’opció institucional d’aprovar una llei de consultes populars i l’empenta popular, tant imparable com ingovernable, del moviment nascut a Arenys de Munt. En segon lloc, parlem de l’enorme audiència d’ “Adéu Espanya” emès recentment per TV3, fet molt excepcional, per audàcia i oportunitat, de la història de la televisió pública catalana. Qui va decidir fer el documental sabia que se la jugava però el salt no ha estat al buit i la xarxa ha funcionat. Amb aquesta audiència i suport ciutadà, es pot anar amb el cap alt i ben alt. Caldrà estar atents per veure si es tracta d’excepcions o bé d’un canvi de tendència que permeti aprofitar al màxim totes les energies sobiranistes.

dijous, 1 de juliol del 2010

divendres, 4 de juny del 2010

Ara més que mai: 0,7% IRPF

Ara més que mai. Marca la casella de la solidaritat del 0,7% per a fins socials a través de les ONG

És possible un pacte CiU + ERC a Barcelona?

Publicat a Tribuna Catalana (02/06/2010).
El diumenge passat La Vanguardia publicavauna enquesta molt favorable als interessos de CiU a la ciutat de Barcelona. Després de l’embolic de la Diagonal, Trias no només guanyava sinó que prenia un avantatge molt considerable als socialistes. Així CiU obtenia 17 regidors, el PSC 11, el PP 6, ICV 4 i ERC 3. És un dels millors escenaris en què es podria trobar la coalició nacionalista i, si es donés el cas, capgiraria tots els resultats de la ciutat des de 1979.

Aquests resultats tan bons per a CiU, en cas que es fessin realitat, generarien un problema per a Trias, ja que l’opció “fàcil” seria un pacte amb el PP amb qui superaria còmodament la majoria absoluta de 21 regidors. El PP obté sempre a Barcelona uns resultats molt estables i superiors a la mitjana catalana. La seva disponibilitat per fer perdre la segona ciutat de l’Estat als socialistes seria immediata. Però per a CiU la visualització d’un possible pacte amb el PP no seria gens ben vista per als propis electors i de ben segur que tal possibilitat serà recordada pels adversaris com a argument de campanya de manera insistent. Per altra banda, un govern de CiU en solitari seria molt perillós ja que els vots de l’esquerra units el deixarien en minoria i hauria d’acabar pactant, a la pràctica, també amb el PP.


Total d’escons: 41 · Majoria absoluta: 21 regidors


Possibles coalicions. Elaboració pròpia a partir de dades enquesta La Vanguardia, 30 maig 2010.


L’opció idònia per CiU podria ser un govern de coalició amb ERC. Tot i que no arribés a la majoria absoluta, com l’actual bipartit PSC-ICV, podria arribar a esdevenir una majoria prou estable, ja que superaria amb escreix els vots de PSC i ICV que difícilment s’ajuntarien amb els del PP. Per tal que aquest escenari fos possible caldria tant que CiU confirmés els seus bons pronòstics com que ERC mantingués uns resultats semblants als que té actualment.

Reagrupament al baròmetre. Una de freda i una de calenta

Publicat a Tribuna.cat (26/05/2010)

El darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), publicat la setmana passada, apuntava que Reagrupament.cat tenia 1,2% d’intenció directa de vot. És a dir, que cada 100 persones enquestades amb dret a vot, una mica més de l’1% afirmaven que si demà se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya votarien Reagrupament. Amb aquesta intenció de vot, i tenint en compte diferents escenaris de participació, difícilment s’obtindria prou percentatge per assolir diputats.

De tota manera, la dada no és pas dolenta per a Reagrupament. Perquè un nou partit tingui alguna possibilitat d’assolir representació, cal que abans hagi aparegut a les enquestes com a opció diferenciada i aquesta ja és la segona onada del baròmetre on hi apareix.

Però hi ha una altra dada que no els és tant positiva. L’associació encapçalada per Carretero és incapaç de recollir els fruits de la important davallada que l’enquesta preveu per a ERC. Així, segons el baròmetre, de cada 100 persones que van votar ERC el 2006, només el 43,9% ho tornarien a fer, dada que suposa l’índex de fidelització de vot més baix de tots els partits parlamentaris, només superat per Ciudadanos. Els vots d’ERC, sempre segons aquesta recent baròmetre, no els recull Carretero ni Laporta, sinó que ho fa sobretot CiU, que aplega un substancial 19,4% dels exvotants republicans, i també el vot en blanc amb un espectacular 10,1%. Reagrupament només recull un 4,1% dels antics votants d’ERC, fins i tot per sota del 4,4% d’antics votants d’ERC que ara votarien al PSC.

Reagrupament aconsegueix esgarrapar alguns vots dels qui el 2006 havien votat en blanc o s’havien abstingut però, en canvi, pràcticament cap dels que havien votat CiU el 2006. Reagrupament pot tenir opcions d’entrar al Parlament però no capitalitza el descontent dels republicans. Com ja ha passat en altres ocasions, el relat dels exmilitatns d’ERC, la majoria adherits a Reagrupament, no coincideix amb el relat, més complex i divers, dels seus antics electors.

dijous, 20 de maig del 2010

El PSC acumula tres eleccions municipals perden vots a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana 19/05/2010. El recent fracàs de la consulta de la Diagonal ha posat de manifest la incapacitat del PSC de mobilitzar el seu electorat a la ciutat de Barcelona, tot i el control dels òrgans de poder de manera ininterrompuda des de 1979. Des del restabliment dels ajuntaments democràtics, el PSC governa, bé en coalició o en solitari, a la capital catalana, com també ho fa a la majoria de municipis més poblats de Catalunya. Però perquè el PSC mantingués l’Ajuntament de Barcelona caldria capgirar una tendència acumulada a la baixa i, després del que va passar la setmana passada, les possibilitats de remuntada es difuminen cada vegada més.


El PSC pateix des de fa uns anys una davallada considerable en nombre de vots absoluts en les eleccions municipals a Barcelona, arribant a perdre més de la meitat dels vots dels que havia arribat a assolir. Si aquesta pèrdua constant de vots no ha comportat perdre el govern, és perquè ha vingut atenuada per una lleugera però constant minva dels ciutadans amb dret a vot, però sobretot per una baixada de la participació molt important que també ha afectat als altres partits, tot i que en menor mesura. En les darreres convocatòries, les eleccions municipals a Barcelona s’han convertit en les que els ciutadans voten menys. Així, en les eleccions de 2007 la participació no va arribar al 50%, uns punts per sota la mitjana catalana. Fins i tot en el referèndum de l’Estatut de 2006 la participació a la ciutat va superar el 50% mentre que en el conjunt de Catalunya la participació quedava per sota. No és que els barcelonins votin menys que els catalans, és que sobretot s’abstenen molt en les pròpies eleccions municipals.

Mentrestant, CiU ha anat mantenint aproximadament el mateix nombre de vots a les darreres convocatòries a Barcelona, però degut a la baixada de la participació, aconsegueix apropar-se al PSC en nombre de regidors. En un context de participacions tant baixes, la il·lusió i la mobilització del propi electorat serà l’element clau de les eleccions municipals del 2011.

diumenge, 16 de maig del 2010

ERC al mirall: cercant l’èpica perduda

Publicat a Tribuna Catalana (12/05/2010)

Esquerra afronta la campanya electoral sabent que bona part del sobiranisme li té jurada. Les critiques cap al partit no només venen de fora sinó també des de dins. S’acusa a la direcció d’haver-se venut als socialistes i de renunciar al seu independentisme per mantenir quotes de poder. L’aposta pel segon tripartit ha generat un rebuig considerable. Mentre nombroses iniciatives preparen alternatives electorals “autènticament” independentistes, els republicans mantenen l’aposta per continuar sent el referent de l’independentisme i pretenen convertir les eleccions en un plebiscit contra l’Estat de les autonomies. L’argumentari d’Esquerra per a les propera campanya parlarà de la “victòria ideològica” i com gràcies a l’estratègia del partit, la centralitat política a Catalunya s’ha mogut cap al sobiranisme. Explicaran com el partit republicà ha empès la política catalana cap als seus temes, i ha permès que l’alternança a la Generalitat, que havia d’arribar tard o d’hora, a diferència del País Basc, mantingués les reivindicacions nacionals a l’agenda.

Però més enllà de les opcions estratègiques, en tota campanya també es valora l’obra de govern i caldrà veure quina és la percepció que en té l’entorn del partit. Esquerra durant set anys ha estat al govern al capdavant de moltes Direccions Generals i, per primera vegada en molt temps, no només pot parlar del futur, sinó que ha de poder explicar el seu balanç dels dos governs tripartits. El partit n’ha començat a explicar els èxits (vídeo “tornarem a vèncer”) intentant trobar el to èpic que ha perdut amb l’aposta pel govern “seriós” de José Montilla.

Però també cal fer-se algunes preguntes: ha estat Esquerra un model positiu de gestió pública a la Generalitat? Fins a quin punt les seves disputes internes li han fet rebaixar la seva eficiència? Ha sabut donar empremta pròpia als Departaments que ha dirigit? Ha estat capaç de corregir els errors de gestió que hagi pogut cometre? Ha anat millorant la seva forma de governar durant aquests set anys? Més enllà del debat sobre opcions estratègiques, la resposta a aquestes preguntes per part de l’entorn directe d’ERC, també poden ser un element per decantar les opcions de vot.

Els vots necessaris per entrar al Parlament

Publicat a Tribuna Catalana (05/05/2010)

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya diverses candidatures de nova creació, s’estan plantejant aconseguir diputats al Parlament. Davant seu tindran un mur mediàtic però també un sistema electoral determinat. Els 135 escons estan molt disputats i molts dels que es presenten es quedaran sense premi. Tot i que es tracta d’un sistema força proporcional, es divideix els diputats en quatre circumscripcions i s’imposa la barrera del 3% dels vots vàlids a cada circumscripció per participar en la distribució d’escons per la llei d’Hondt.

En el cas de Barcelona, superar el 3% equival a obtenir d’entrada 2 o 3 diputats. Els vots necessaris per aconseguir el 3% sobre els vots vàlids dependran del percentatge de participació i també de si augmenta o disminueix el cens electoral. En les convocatòries de 2003 i 2006 ha suposat al voltant de 70.000 vots. Aquesta barrera del 3% ha tingut els seus efectes en tres de les 8 convocatòries anteriors al Parlament: el 1980 la CUPS, que agrupava formacions d’esquerra radical, Nacionalistes d’Esquerra i la conservadora Solidaritat Catalana; el 1984 l’Entesa de l’Esquerra Catalana i, el 1999, Esquerra Unida i Alternativa. Aquestes formacions haguessin obtingut 1 o 2 diputats si no hagués existit aquesta barrera.

Pel que fa a les altres tres circumscripcions, Girona, Lleida i Tarragona, la barrera del 3% no fa efecte, ja que és necessari un percentatge més alt de vots per aconseguir alguns dels escons que es reparteixen. En les darreres eleccions els darrers diputats van assignar-s’hi amb el 4,6% a Tarragona, el 4,8% a Girona i el 5,7% a Lleida. El que mai ha passat fins ara és que una llista electoral hagi obtingut representació en una d’aquestes tres circumscripcions i no n’hagi obtingut a Barcelona.

Amb la participació de les darreres eleccions, més baixa que la mitjana, es necessitarien el següents mínim de vots per aconseguir representació en cada una de les quatre circumscripcions.

Vots mínims

% mínim

Diputats

Barcelona

66.724

3

3

Girona

13.200

4,8

1

Lleida

10.417

5,7

1

Tarragona

13.325

4,6

1

Vots necessaris, amb el cens i la participació de les eleccions al Parlament de 2006, per obtenir

Diputats a les quatre circumscripcions.