dijous, 31 de gener del 2008

Les eleccions al senat (1). Els catalans voten el mateix al Senat que al Congrés?

senat

















Publicat a Tribuna catalana 30/01/2008

Les eleccions al senat son la germaneta pobra de les eleccions al Congrés. Es fan el mateix dia però no aconsegueixen fer gaire forat en la campanya electoral. Tenen un sistema d'elecció que les fa diferents de totes les altres convocatòries electorals del nostres país i val la pena que ens hi aturem. Es tracta d'un sistema majoritari limitat en el què, normalment, el partit més votat al Congrés en cada circumscripció s'emporta tres actes de senadors, i el segon més votat, una. Com que només s'elegeixen quatre senadors per província, els partits que mai queden primers o segons en cap circumscripció, com ERC, ICV o PP a Catalunya, no tenen gaires possibilitats d'accedir al senat. Però des de l'any 2000 existeix la coalició Entesa Catalana de Progrés que presenta candidats conjunts entre ICV, ERC i PSC i, a més, conforma grup parlamentari propi separat del PSOE. En la darrera convocatòria i en la propera del 9 de març, el PSC presenta dos candidats a cada demarcació, ICV un per Barcelona i ERC un per Girona, un per Lleida i un per Tarragona.

La iniciativa de l'Entesa tenia l'objectiu de marcar l'hegemonia de l'esquerra enfront de CiU, que era qui s'emportava habitualment els tres senadors de Lleida i Girona i, ocasionalment, també els de Tarragona i ja va ser vista en el seu moment com un antecedent clar del futur govern tripartit.

grafic1buch30gen

L'Entesa ha estat un èxit des de la seva fundació i s'ha emportat 12 dels 16 senadors catalans, el màxim possible per una sola candidatura. A més, el 2004 els va assolir amb una distància molt gran respecte al quart senador elegit, ja que tots tres partits d'esquerres van créixer en nombre de vots. De fet, els guanys són per a ERC i ICV que sumen un total de 4 senadors "robats" directament a CiU. El PSC, quan es presentava en solitari, ja n'obtenia directament 8.

El vot al senat es un vot obert i per tant els electors poden triar fins a tres candidats de diferents llistes i, lògicament, no tenen perquè votar el mateix què han votat al Congrés. No són pas la majoria els electors que voten candidats de diferents partits però si suficients per marcar algunes tendències. Així podem preguntar-nos fins a quin punt els votants dels partits d'esquerres al Congrés segueixen les consignes i voten als candidats de l'Entesa. A Barcelona, per exemple, els votants d'ERC no poden votar directament cap candidat independentista de l'Entesa i podria ser que no votessin els candidats del PSC.

grafic2buch30degener

grafic3buch30degen

Però veiem que el grau de "fidelitat" és prou alt. Es a dir que vora el 85% dels votants dels partits d'esquerres voten als candidats de l'Entesa, sense fixar-se majoritàriament de quin partit és cada candidat. En aquest cas si que veiem que a Girona, Lleida i Tarragona, és on l'Entesa aconsegueix un percentatge més alt de fidelitat. Cal dir que ERC fins ara no ha fet campanya per l'Entesa a Barcelona. De fet, tampoc els és necessari, ja que la victòria de les esquerres a Barcelona ha estat en totes les ocasions molt clara des de 1977.

Pel que fa als candidats de CiU, normalment obtenen més vots que la llista del Congrés. Probablement es pot explicar pel comportament d'alguns electors d'ERC que no volen votar els candidats socialistes. En concret, Carles Gasòliba el 2004 va obtenir un 115% dels vots en relació als que CiU va obtenir al Congrés, mentre que Mercedes Aroz (PSC) va obtenir un 85% dels vots de la suma dels tres partits d'esquerres al Congrés. Però de tota manera, Aroz va treure més de 900.000 vots de diferència a Gasòliba. En definitiva les eleccions al Senat al 9 de març a Catalunya ja semblen resoltes d'entrada: si no hi ha cap sorpresa, altra vegada 12 senadors per l'Entesa i 4 per CiU.

La crònica de la propera setmana: El vot al senat (2). La importància del cognom i el dia de glòria dels extraparlamentaris.

dimecres, 23 de gener del 2008

Què ha de passar perquè el nacionalisme obtingui un diputat a les Illes?

unitat-per-les-illes









Publicat a Tribuna Catalana 23/01/2008
Des de la transició democràtica, els partits estatals han copat les actes de diputats elegits al Congrés per les Illes Balears. Per l'esquerra el PSOE i per la dreta, la UCD i posteriorment AP i el PP, partits hegemònics a l'Estat. Tot i que sempre ha guanyat la dreta, es pot veure en el gràfic com el PSOE, en diverses ocasions, ha aconseguit empatar en nombre de diputats, però no pas en nombre de vots. També es pot observar que el progressiu augment de població de les Illes ha comportat que en dues ocasions hagi augmentat el nombre de diputats que s'elegeixen en la circumscripció.


grafic1_buch_23gen
Font: Ministeri de l'Interior

La única vegada que es va estar a punt de trencar aquest bipartidisme va ser en les passades eleccions de 2004. La coalició Progressistes per les Illes Balears formada per PSM, EU, Els Verds i ERC li van faltar només 6.000 vots per fer-se amb un diputat.

En aquesta ocasió es farà una coalició inèdita amb l'objectiu també d'acabar amb el bipartidisme. Unitat per les Illes és una coalició nacionalista que agrupa a partits sense dependència estatal: PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina (UM), Entesa per Mallorca, Els Verds de Menorca i ERC.

La pregunta és ben clara, té aquesta coalició alguna possibilitat d'aconseguir un diputat? Per fer-ho caldria que arribessin a aconseguir entre 43 i 47 mil vots, depenent del nivell de participació, xifra vots en què s'ha assignat l'últim diputat en les anterior convocatòries.

Històricament, el vot nacionalista ha estat força baix en les eleccions a les Corts Generals i mai fins ara s'han sumat aquests 45.000 vots, que són els que podrien fer falta el 9-M per aconseguir representació. En canvi, si que ho han fet sempre en les eleccions al Parlament Balear.

UM ha obtingut sempre resultats molt fluixos a les eleccions al Congrés, ja que mai ha tingut cap possibilitat de sortir elegida. Caldrà veure què faran la majoria d'electors d'UM de les autonòmiques, que fins ara votaven a partits estatals a les eleccions al Congrés. Serà atractiu per aquests votant una coalició nacionalista amb partits d'esquerra?

grafic2_buch_23gen

Línia: 45.000 vots

E: Legislatives Estatals

B: Parlament Balear

L2004: La coalició Progressistes per les Illes Balears incorpora PSM-EN, Els verds, EU i ERC

A2007: El Bloc per Mallorca incorpora PSM, Els Verds, EU i ERC. PSM-EN, suma només vots del PSM de Menorca.

Font: .Elaboració pròpia amb dades de la Junta electoral de les Illes balears i Ministeri de l'Interior


Les xifres de les dues darreres convocatòries de la gràfica no són massa representatives ja que no es pot saber quants vots de les coalicions "pertanyien" a EU i a Els Verds de Mallorca, forces que ara no es presenten amb Unitat per les Illes. En sentit contrari, però amb menor incidència, tampoc estan comptats els vots nacionalistes d'Eivissa i Formentera del 2003 i 2007, ja que es van presentar en coalicions progressistes globals on eren minoria.

En aquesta ocasió, a part de l'aritmètica, caldrà veure què passa amb la suma d'electorats diferents, ja que és habitual que les noves coalicions sumin menys que els partits per separat. És el que va passar amb el Bloc per Mallorca en les darreres eleccions al Parlament Balear, que es va quedar lluny dels resultats anteriors del PSM i EU. Cal dir, però, que si no s'hagués fet la coalició, probablement EU hauria quedat per sota el 3% i en no obtenir participació, no s'hagués pogut fer el canvi de govern.

Però d'altra banda també pot passar que la coalició sigui un revulsiu per als militants i els simpatitzants i que es pugui arribar a sumar més que per separat. Les possibilitats reals d'aconseguir el diputat podrien impulsar als electors nacionalistes a una mobilització més gran. En aquest sentit, un fet positiu per Unitat per les Illes és que el candidat sigui Pere Sampol, reconegut per tots els partits i que va tenir una important projecció pública quan va ser vice-president del govern balear. A més, ha estat el dirigent nacionalista que millors resultats ha obtingut en tota la història electoral balear: precisament 45.000 vots, encapçalant la llista del PSM-EN l'any 1995.

La crònica de la propera setmana: El vot català al senat. Tots els electors del PSC, ERC i ICV al Congrés, votaran els candidats de l'Entesa Catalana de Progrés?

dimecres, 16 de gener del 2008

La demagògia centralista sobre la llei electoral

urnaDes de fa uns mesos, determinats mitjans de comunicació han fet córrer la brama que cal canviar la llei electoral per acabar així amb el xantatge nacionalista. Cal que els partits nacionalistes perdin pes per tal que no siguin decisius a l'hora de conformar governs. Aquesta idea ha estat recollida pel PP però també històricament per alguns barons del PSOE. De dir que els partits nacionalistes tenen "massa poder de decisió", es passa a afirmar que estan "massa representats" al Congrés, més del que els pertocaria pel seu pes real en el "conjunto nacional". Volen fer creure que el sistema electoral prima a les forces d'àmbit no estatal i s'argumenta sempre amb l'exemple d'Izquierda Unida. Perquè IU té menys diputats que CIU i ERC si aconsegueix molts més vots que ells?


Però com ja s'ha dit en altres ocasions, els partits nacionalistes, especialment els catalans, estan més aviat infrarepresentats al Congrés. Si hi hagués una llei absolutament proporcional, que fes que els partits tinguessin el mateix percentatge de vots que d'escons, les coses canviarien en una direcció precisament oposada a les tesis dels centralistes.

Diferència entre el % de vots obtinguts i el % de diputats (Congrés 2004)

rogerbuch1

rogerbuch2

Sí que és cert que IU és el partit que queda més malparat, però no és pas per culpa dels resultats dels partits nacionalistes, sinó pel fet que la província sigui la circumscripció electoral, fet que no assegura la proporcionalitat en aquelles amb pocs diputats en joc. A València, per exemple, amb el 5,4%, EU té un diputat però a Còrdova amb el 9,7% no n'obté cap, degut a que només hi ha 7 diputats a repartir. Si les circumscripcions fossin, per exemple, les Comunitats Autònomes, IU obtindria 3 diputats per Andalusia, a diferència dels zero que té ara.

Precisament el PP és el partit que té una diferència favorable més gran entre el percentatge de vots obtingut i el percentatge d'escons. Això és així pels bons resultats que té a les Castelles, que a diferència d'Andalusia o de Catalunya, està formada per províncies poc poblades i aconsegueix més diputats amb menys quantitat de vots.

Una de les possibilitats d'acostar-nos a una major proporcionalitat, seria aplicar la Llei d'Hondt en una única circumscripció per tot l'Estat, com ja es fa en les eleccions al Parlament Europeu. D'aquesta manera el percentatge dels vots recollits s'acostaria més que ara al percentatge d'escons obtinguts per tots els partits.

Simulació de repartiment d'escons amb una circumscripció única, amb els resultats Congrés 2004)

rogerbuch3

En aquesta simulació CiU i ERC assolirien un diputat més cada un, però en perdria un el PNB i Nafarroa Bai. El Partit Andalusista n'obtindria dos, ara no en té cap. En definitiva, IU pujaria, el PSOE, i sobretot el PP, baixarien i el conjunt de partits d'àmbit no estatal guanyarien dos diputats. Cal tenir en compte que un canvi de circumscripció també faria variar les estratègies dels partits. Així, partits com el PSM o el BNV podrien pactar amb d'altres forces nacionalistes per poder sumar, igual que ja fan a les eleccions europees.

Com es podria fer per disminuir el pes dels partits d'àmbit no estatal? Les propostes que suggereixen van en la línia d'instaurar una barrera mínima a nivell estatal. Alguns parlen de l'1% però d'altres, tal com va arribar a proposar fa uns anys Rodriguez-Ibarra, estarien per elevar-la al 5%. Aleshores només tindríem PP i PSOE al Congrés, ja que en les darreres eleccions fins i tot IU va quedar-se fregant el 5%. Realment no hi hauria cap maldecaps pels pactes, bipartidisme perfecte, i sempre el primer partit tindria majoria absoluta. Així sí que no caldria pactar ni cedir res als nacionalistes!

La propera setmana: Què ha de passar perquè el nacionalisme illenc faci història entrant per primera vegada al Congrés?

dimecres, 9 de gener del 2008

Catalunya: 14 de març de 2004, el tsunami anti PP


Article publicat a Tribuna catalana el 9 de gener de 2007

Durant les properes setmanes analitzarem per a Tribuna Catalana les claus d’aquestes properes eleccions a les Corts Espanyoles. Els efectes de la llei electoral, les possibilitats dels nacionalistes a les Balears i al País Valencià, el comportament electoral al senat i molts altres temes seran tractats en aquesta secció cada dimecres fins el 9 de març.

Les eleccions al Congrés de 2004 van realitzar-se sota els efectes del recent atemptat de l’11-M, que en el cas de Catalunya van acabar d’engrandir el tsunami anti PP. Però la reacció, revolta democràtica per alguns, per la gestió de la informació sobre l’atemptat només va ser la gota que va fer vessar el got. El projecte del transvasament de l’Ebre, la campanya contra Carod-Rovira per la reunió amb ETA, les accions del govern en clau centralista, la intervenció a la guerra d’Iraq, van provocar a Catalunya una mobilització sense precedents que va donar un plus de vots d’habituals abstencionistes al PSC i sobretot a ERC.

Evolució diputats Eleccions al Congrés a Catalunya








A Catalunya la participació va ser molt alta, sobretot tenint en compte que normalment és bastant més baixa que la mitjana estatal. Es diu que al migdia del dia 14-D, Anna Botella van veure la participació a Catalunya ja van saber que perdrien.

El PSC va tenir un creixement important en percentatge i vots, sobretot perquè desbancaren CiU per primera vegada com a primera força en les quatre circumscripcions. A la majoria de municipis de Catalunya amb fort component nacionalista, on habitualment guanyava amb cert avantatge es donà un inèdit triple empat entre CiU, ERC i PSC. A l’àrea metropolitana, els socialistes arrasen amb percentatges al voltant del 50%.

CiU perd vots en nombres absoluts i degut al creixement de la participació, la davallada en percentatge és més acusada. CiU deixa de ser la primera força a les circumscripcions de Girona i Lleida, tot i que en aquest darrera, per pocs centenars de vots.

Nombre de vots i percentatge. Catalunya (Congrés 2004)

vots 00

vots 04

% 00

%04

PSC-PSOE

1.150.533

1.586.748

34,1%

39,5%

CIU

970.421

835.471

28,8%

20,8%

ERC

190.292

638.902

5,6%

15,9%

PP

768.318

626.107

22,8%

15,6%

ICV-EUIA

119.290

234.790

3,5%

5,8%

EUIA

75.091

2,2%

Participació 2000

64,1%

Participació 2004

75,7%

Font: Ministeri de l’Interior


El cas més rellevant de la jornada fou el creixement espectacular dels independentistes que passen d’1 a 8 diputats beneficiant-se de la mateixa llei electoral que quatre anys abans tant els havia perjudicat. Multiplicant per tres els vots, multipliquen per vuit els diputats. ERC fa el sorpasso a CiU a més de cent municipis de Catalunya, fins i tot en alguns barris de Barcelona, com Ciutat Vella. ERC aconsegueix en aquestes eleccions els resultats absoluts més alts de la seva història moderna, tot i que com s’ha vist posteriorment, no els podrà consolidar en successives convocatòries. Alguns electors d’ERC provenen de CiU però molts de l’abstenció i de nous votants: el creixement republicà és superior a la davallada dels nacionalistes tant en vots com en percentatge.

Pel que fa als ecosocialistes, aconsegueixen 2 diputats, un més que el 2.000. De fet els guanys són modestos ja que es limiten a recuperar els 75.000 vots que EUiA havia aconseguit en solitari, en les eleccions del 2.000 i s’havien “perdut” sense obtenir cap diputat. Només són dos diputats però els donaran molt de joc, degut a l’esfondrament d’IU a nivell estatal: seran el 40% del grup parlamentari que formen amb IU.

Distribució de diputats per circumscripcions. Congrés 2004


Barcelona

Girona

Tarragona

Lleida

Total

PSC

14

2

3

2

21

CiU

6

2

1

1

10

ERC

4

2

1

1

8

PP

5

0

1

0

6

ICV

2

0

0

0

2

Total

31

6

6

4

47

La caiguda del PP és espectacular degut a que tot i l’increment de participació, baixa en vots absoluts a totes quatre demarcacions i perd la representació a Girona i Lleida. El cas més sorprenent és el de Girona. El PP confiava en retenir el seu diputat, que tant esforç li havia costat obtenir el 2.000, gràcies a que la demarcació s’elegia un diputat més. Però ERC va doblar per molt poc els vots dels conservadors i va entrar de cop amb dos diputats deixant els populars a zero.

El creixement d’ERC i el PSC és especialment notori a les Terres de l’Ebre on, després de les campanyes contra el transvasament, retallen distàncies o superen CiU i PP que eren els partits tradicionalment forts a la zona. A les comarques de l’Ebre, els republicans guanyen la “batalla”, multiplicant per cinc els vots que havien aconseguit quatre anys abans.

El PP ha perdut la batalla de Catalunya de manera estrepitosa. D’una diferència de 5 diputats amb els socialistes el 2000, ha passat a 15. De fet, la victòria socialista global es centra en Catalunya i Andalusia on el PSOE també li treu 15 diputats de diferència als conservadors. En total, el PSOE només avança en el conjunt de l’Estat al PP per 16 diputats. A més, el PP ha alimentat la bèstia i dimonitzant Carod-Rovira ha provocat que una part del vot d’esquerres habitualment abstencionista, es mobilitzés per ell.

Roger Buch, politòleg