Ha estat una Manifestació històrica. Sense cap dubte si fem comparativa. En primer lloc per la tradicional dificultat del nacionalisme català, a diferència del basc, per fer manifestacions massives. En segon lloc, les manifestacions a Barcelona dels darrers anys que havien aplegat quantitats semblants de ciutadans, havien estat convocades per la totalitat dels partits polítics o gairebé. No ha estat una manifestació contra cap dels enemics “oficials” de la societat catalana: ni el PP, ni els atemptats d’ETA, ni “el capital”, ni la política exterior dels EEUU, sinó una manifestació contra la centralitat electoral del país: el PSOE que guanya ininterrompudament i de manera sovint escandalosa totes les eleccions legislatives espanyoles a Catalunya. No és poc. En els darrers anys només era ben vist anar contra el PP. S’ha trencat un tabú.Ha estat una demostració de força del sobiranisme. Les infraestructures han estat la gota que ha fet vessar el got, però la indignació que traspuaven els manifestants venia de més lluny. Els eslògans, les pancartes, els aplaudiments a la lectura del manifest, evidenciaven una desafecció amb Espanya no pas conjuntural. Ha estat la manifestació independentista més gran de la història. No ha estat cap sorpresa com la de l’1-D, però sí un cop de força rellevant que confirma el canvi de tendència de l’autonomisme a l’independentisme. S’ha exemplificat la sobiranització del catalanisme. Recordem una altra manifestació nacionalista de magnitud i significació semblant: la de “LOAPA no! Som una nació” de l’any 1982 convocada pels partits nacionalistes i també sense el suport dels socialistes ni de la UCD. En aquella ocasió, al final de la marxa aparegueren grups independentistes radicalitzats com el PSAN i l’IPC, els dirigents dels quals foren detinguts per portar una pancarta on s’hi llegia “independència”. Dissabte, també tancant la manifestació desfilaren els seus hereus ideològics directes, uns 3.000 simpatitzants de les CUP amb consignes independentistes i voleiant estelades, el mateix que també feien, en aquesta ocasió i a diferència de vint-i-cinc anys abans, els centenars de milers de ciutadans que els precedien.
Però aquesta versió d’èxit sobiranista no és compartida per tothom. Per una banda La Vanguardia valora la manifestació com un important “toc d’atenció” al govern central, però no constata cap demostració de força de l’independentisme. D’altres com El País sí que destaquen el component independentista, però minimitzem barroerament la magnitud de la participació per treure-li rellevància política.
Partits o societat civil? La manifestació ha demostrat que es necessiten mútuament. La societat civil era la única amb legitimitat per convocar alhora diferents partits però aquests han estat els que han aconseguit que durant tota la setmana la manifestació fos la principal notícia política, com s’ha vist per exemple, en les tertúlies de Catalunya Ràdio o RAC1. Els pocs recursos per fer promoció han estat suplerts per la repercussió mediàtica que tenen les declaracions dels partits i per la mobilització activa que han fet entre les seves bases. Internet i la catosfera són interessants i han ajudat, però són encara insuficients per mobilitzar a tanta gent i tant diferent. Es constatà una certa contradicció. Per una banda molts participants van incorporar-se darrera de les pancartes d’Òmnium o de la Plataforma Dret a Decidir per no anar enquadrats amb els partits. Així mateix, altres van expressar que no volien assistir a la marxa per por de ser utilitzats per algun partit. Però és igualment cert que ERC i sobretot CiU i les JNC van reunir desenes de milers de manifestants en els seus blocs, demostrant una gran capacitat de convocatòria.
Tindrà conseqüències la manifestació a curt termini? Sempre és difícil de preveure però difícilment hi haurà cap gran canvi per a les properes eleccions. Cal recordar, per exemple, que l’èxit del 18-F del 2006 no va comportar cap triomf electoral per als seus convocants. Mesos després tant ERC com la PdD van estavellar-se amb els resultats del referèndum de l’Estatut després d’apostar pel NO. En aquesta ocasió les conseqüències dins d’un govern d’entesa dividit en dos no seran a curt termini tot i que Montilla no surt gens reforçat de la situació. El que sí que pot ser determinant per al futur del govern d’entesa és la posició que es prengui en cas que el Tribunal Constitucional acabés tombant l’estatut. Aquí sí que hi podria haver un risc elevat de trencament si el PSC no reacciona de manera contundent, tenint en compte que ERC pot jugar fort amb una CiU apostant pel Dret a Decidir.
Roger Buch, politòleg
30/05/2007 · Crònica electoral · Roger Buch, politòleg
En primer lloc trobem el mapa de distribució de vot de CiU, que és pràcticament el mateix que el mapa de la participació electoral. Allà on es vota més, és on CiU treu millors resultats. Aquesta coincidència és rellevant sobretot en les eleccions al Parlament, però també en totes les altres convocatòries. És la Barcelona catalanoparlant amb poder adquisitiu alt. CiU i la participació obtenen els seus màxims resultats als districtes de Sarrià-Sant Gervasi i també a l'Eixample i Les Corts. 
Si girem com un mitjó el mapa d’aquesta Barcelona benestant ens sortirà el mapa dels resultats que obté el PSC i també l’abstenció. Els socialistes treuen els seus millors resultats en els barris on es vota menys, al nord est de la ciutat, a Nou Barris, i zones amb característiques semblants com Horta-Carmel, Vall d’Hebró o La Verneda. Els seus pitjors resultats, òbviament, a Sarrià Sant Gervasi. 
En tercer lloc, trobem el mapa de percentatge de vots del PP que s’assembla molt al de Ciudadanos, formació que obtingué els seus màxims resultats a Pedralbes. El vot espanyolista és present a tota la ciutat però les seves puntes les trobem en els barris amb més i menys poder econòmic: Sarrià Sant Gervasi i Nou Barris, i a d’altres zones amb important presència castellanoparlant com Vall d’Hebró o La Sagrera. 
Finalment veiem el mapa de la Barcelona menestral, el negatiu exacte de la Barcelona espanyolista i que té l’epicentre a la Plaça del Sol de la vila de Gràcia. És la Barcelona d’ERC i, cada vegada més, també la d’ICV. Des de fa uns deu anys l’electorat d’ICV a Barcelona s’assembla molt a l’electorat d’ERC per localització geogràfica, però també per edat i nivell d’estudis. ERC i ICV tenen els seus punts forts al centres històrics de Gràcia i Sants, i també a altres barris de nivell adquisitiu mitjà i amb forta presència catalanoparlant (Poble Nou, Clot Guinardó...). Els seus pitjors registres allà on millor els va al PP i a Ciudadanos. La única diferència rellevant entre ERC i ICV és que els ecosocialistes tenen bons resultats a Ciutat Vella. 
Entremig de la dreta PP-AIPF i del conglomerat progressista trobem, només a Mallorca, la regionalista Unió Mallorquina (UM) de M. Antònia Munar que podria pactar tant amb els uns com amb els altres. 
